Israel i Palestina (II): terra santa

Per una persona catòlica d´educació, sigui practicant o no, o fins i tot encara que no sigui creient, viatjar a Israel és també anar a Terra Santa, vulguis o no vulguis.

Un s´imagina que trepitjar els llocs de l´Evangeli ha de produir una emoció especial, alguna cosa més que l´assistir a missa cada diumenge, anar de romeria a Montserrat o fins i tot passejar-se pels marbres del Vaticà. Alguna cosa potser ja intuïda -fa anys i una mica de lluny- des del cantó oriental de la Mar Morta en veure la vall del riu Jordà amb Betlem i Palestina obrint-se davant teu, o des del polsegós sud del Líban i des dels castells en el cantó sirià per on deurien haver passat i lluitat els cavallers creuats de camí cap a Jerusalem, o des dels Alts del Golan en intuir Natzaret i Galilea a l´altre costat.

Però la realitat és tossuda i quan ets sobre el terreny, dins dels llocs bíblics mateixos, torna aquella mateixa coneguda tendència a prendre distància que ja has experimentat tant a la teva parròquia com a la Santa Seu.

Assisteixes a la processó del divendres a la tarda que travessa la Via Dolorosa com si fos un espectacle, amb la munió de fidels corrent darrera un capellà negre armat amb un micròfon sense fils mentre una romeria de portuguesos carreguen una creu que amb prou feines  passa per l´estret carreró.

O vas al Sant Sepulcre atapeït de fidels i visitants i no et sorprens de la gent que va per terra petonejant les antigues làpides o posant el braç en misteriosos forats per arribar a tocar qui sap què i senyar-se repetidament. O fer una llarguíssima cua per entrar a la suposada capella del Sepulcre i adonar-se de la picaresca d´una guia d´un grup italià que li ofereix el seu bastó a una dona del seu grup per intercedit seguidament per ella davant els vigilants perquè la deixin colar. Per primer cop t´adones aquí, però, de la diversitat de gent que hi ha dins l´església: no només llatins, sinó també nòrdics, orientals i africans.

També aniràs al lloc alternatiu del Sant Sepulcre, fora muralles, en el Jerusalem oriental, o sigui a La Tomba del Jardí i allà veuràs una cerimònia cristiana desconeguda per tu que desenvolupen un grup de brasilers i el seu pastor, una mena de teràpia col·lectiva emocional amb preguntes i respostes i que acabarà amb una alliberadora plorera general.

Fora muralles també, aniràs a l´Hort de Getsemaní també curull de grups de peregrins entre els quals un grup d´equatoguineans tots uniformats amb les mateixes gorres i samarretes i penses en com carai hauran arribat aquí. I quan una altra gent demana que els facis una foto de cara les oliveres centenàries penses d´on deuen ser. I et diuen de la Índia i tornes a sorprendre´t perquè no sabies que a la Índia hi hagués cristians i molt menys que fessin romeries com aquesta...

Finalment aniràs també a Betlem a l´Església de la Nativitat. Allà hauràs de fer una altra cua llarguíssima per accedir a la cripta del naixement, colze a colze amb un grup de russos que es volen colar tan sí com no, i un altre nombrós grup de dones àrabs de totes les edats que s´organitzen de manera que mentre les més joves tapen els forats perquè no els passin davant, les àvies mentrestant seuen a terra o als esglaons esperant que la cua avanci. Una altra vegada el teu petit món catòlic s´adona que, al menys aquí, està en franca minoria entre fervents i voluminoses russes –ortodoxes, suposo- i no menys fervents dones àrabs –probablement també ortodoxes d´una altra branca. Quan finalment una de les adolescents que fa estona que miren i xiuxiuegen s´atreveix a preguntar en anglès quina és la llengua que parles i per tant d´on ets, queda clar en la seva contra resposta que elles són palestines i que en efecte han vingut de romeria.

 Però clar, Terra Santa ho és no només pels cristians...Potser aquí cal reconèixer que el distanciament crític es va desfent quan accedeixes als dos grans llocs sagrats que sempre has imaginat antagonistes però que en realitat es toquen literalment, perquè el Mur de les Lamentacions –el Mur Oest- és en realitat part dels fonaments de l´Esplanada de les Mesquites que són ben bé a sobre, que alhora és també un lloc sagrat jueu perquè allà se suposa que hi havia els dos primers temples destruïts. Les pedres del mur serien les úniques restes que queden del Segon Temple, d´aquí el seu valor simbòlic. Dos llocs sagrats junts, enganxats, però alhora aïllats perquè des del mur mateix no hi ha accés a l´esplanada. Has de sortir a fora al check point  i allà una rampa coberta t´eleva fins dalt, com si fos un gegantí profilàctic per evitar tot contacte i contaminació.



El Mur, la rampa i Al Aqsa al darrera

 

De tota manera, arribar a dalt i trobar-te de cara la Cúpula de la Roca enlluerna de debò, gairebé encega sobretot en contrast amb l´altra mesquita de l´esplanada, anomenada d´ Al Aqsa, amb un centenar de dones assegudes al costat, totes negres, en fileres perfectes, i apunt de començar l´escomesa verbal al grup de jueus que acaba d´accedir a dalt i que protegits per la policia donaran tota la volta aguantant estoicament la cridòria de dones i nens.

Acostar-se al Mur de les Lamentacions també és una experiència. Primer t´ho mires de lluny, una mica mosquejat quan veus que aquí també hi ha una segregació de gènere i que el cantó de les dones és ostensiblement més petit que el dels homes. Finalment decidiràs acostar-t´hi tot i haver de passar una barrera de devots que intenten que et posis una kipà tant sí com no i que rebutges educadament com has vist que també han fet altres davant teu. Finalment t´acostes i mires. Et fas selfies com també veus que fan inclús els que porten kipà, tot i que en l´accés t´han avisat que no en facis. T´acostes més, respectuosament, i per primer cop escoltes i t´adones que la gent està resant, llegint el llibre, xiuxiuejant o en veu alta, alguns sembla que parlin amb algú, altres gemeguen i algun també plora. Finalment busques a la bossa paper i llapis i escrius el que et sembla i busques entre la munió de gent que toca les pedres alguna escletxa lliure per deixar el missatge. Al final surts i vas a mirar el cantó de les dones d´un tros lluny, moment en què algú comença a cridar en anglès “Oh my God, oh my god..” i segueix cridant i confessant-se en veu alta sense que ningú aparentment li faci cas tot i que de vegades sembla ben bé  un atac de nervis. La cosa durarà encara molts minuts més i finalment identificaràs la dona que crida, braços alçats enganxats al mur, sembla una afroamericana que de segur ha aprofitat per buidar totalment el pap i estalviar-se unes quantes sessions de psicoteràpia.

 Finalment encara podríem parlar d´altres minories religioses presents en terres bíbliques, des dels pintorescos haredims –jueus ultraortodoxes- que han arribat a colonitzar barris sencers de Jerusalem  amb desenes de milers de persones  vestint encara com ho feien els seus rebesavis centreeuropeus amb vestits negres i barret o abric negre i barret rus de pell de guineu, amb els seus rínxols penjant ells, i el cap cobert o perruca elles. O els drusos, ciutadans israelians però àrabs que no són ni jues ni cristians sinó que professen un credo minoritari de rel xiïta i que són presents també a Síria i sobretot al Líban. O els etíops, que n´hi ha jueus i de cristians amb moltíssima presència a Jerusalem on els cristians disposen de temples propis i també han assentat les seves arrels a través de nombrosos restaurants. I també la comunitat baha´i  d´origen persa, que té el seu lloc sagrat a Haifa on dins d´uns meravellosos jardins que s´enfilen muntanya amunt hi ha enterrat el seu fundador, en una bonica capella de cúpula daurada i que és motiu de pelegrinatge per fidels de tot el món.

  

Dones palestines a punt d´entrar a la Cripta de la Nativitat a Betlem