Israel i Palestina (i VI): la diversitat de la societat israeliana

Si algun tòpic cau ràpidament per terra després de visitar Israel és el de la visió monolítica dels jueus. Tots els pressupòsits pejoratius forjats, entre d´altres, a base de l´Espanya negra de la Inquisició -expulsió dels jueus- i del catolicisme més ranci -carraques de matar jueus-, més tot l´antisemitisme europeu del segle XIX -jueus com a usurers del nas gros- que culmina amb l´Holocaust del segle XX, ens han fet imaginar -almenys a mi- la societat israeliana com un bloc compacte i homogeni, una societat uniforme  tancada dins de sí mateixa. I no.

Ja només amb pocs minuts al país, en pujar fora de l´aeroport de Tel Aviv en un "shuttle" (taxi/furgoneta compartit) juntament amb altres deu o dotze persones, hi havia un parell de haredims vestits com al segle XIX, un avi i un jove pèl roig d´uns vint-i-pocs anys, que va dir els bons dies amablement en anglès i que s´anava canviant de seient a mesura que anaven pujant altres passatgers, amb no cap altra finalitat que evitar seure al costat d´una noia o una dona. Finalment es va entaforar en un racó davant meu protegit per una barrera de mascles i quan el vehicle va arrencar en direcció a Jerusalem va treure el seu mòbil de darrera generació i va començar a jugar a un joc d´aquests d´adolescents que van disparant i matant tot el que es mou i van passant pantalles. Modernitat i tradició alhora és el que ens esperava.


Pintada en un carrer de Tel Aviv

Després de pocs dies a Jerusalem ja tens clar que dir "jueu" o "israelià" no té cap sentit, i que la gent que es mou pels carrers, els bars, els mercats, els llocs sants, els autobusos, els tramvies o on sigui són d´una varietat extraordinària. Deixant a part els turistes, que es localitzen en llocs molt concrets de la ciutat, escoltaràs arreu moltes variants idiomàtiques a part de l´hebreu, ommnipresent a tot arreu i amb el qual es dirigiran a tu sempre com a primera opció tant als mercats, com als museus, les botigues, als restaurants o pel carrer. Escoltaràs sovint rus i múltiples variants de llengues eslaves, perquè des de la caiguda de la Unió Soviètica l´any 1989 potser aquest sigui el grup cultural més nombrós que ha arribat -i continua arribant- a Israel. Sentiràs el castellà amb accent argentí, a les botigues o parades del mercat, així com el castellà antic que la gent canta en els nombrosos concerts dels festivals d´estiu perquè ha après de memòria, fent-la seva, la tradició sefardita. Sentiràs l´anglès amb l´accent inconfunsible americà en boca de molts colons, tant a Jerusalem com a Cisjordània, que continuen arribant també sense parar subvencionats per diferents corporacions americanes. Sentiràs també haredims parlant francès o alemany, sentiràs parlar tigrinya i amarinya per boca d´eritreus i etíops i sentiràs també l´àrab, clar, no només als palestins, sinó també a iemenites o a ciutadans israelians d´origen àrab, que n´hi ha centenars de milers no només a Jerusalem oriental sinó també a ciutats de la costa com Jaffa, Haifa, Acre i infinitat de poblets àrabs dins el territori israelià.

graffiti al carrer Jaffa de Jerusalem

Des del punt de vista de l´aspecte físic, la varietat encara és més gran, sovint no tant per diferències facials o antropomòrfiques sinó més aviat en el vestir o en diferents marques distintives. El color de la pell anirà des del fosc d´alguns africans fins al pal·lid dels nòrdics o alguns eslaus passant per tota la varietat de mulatos i morenos imaginable. I en aquest punt caurà un altre prejudici que havíem portat fins aquí: la diferència física entre jueus i palestins. De seguida veuràs que per la cara són indistingibles, que hi ha jueus molt morenos i palestins pèl rojos o amb ulls blaus i que per tant a simple vista són molt semblants (De fet, estudis genètics recents indiquen que jueus i palestins són grups genèticament germans i tots dos genèticament cosins de drusos i beduins).

Pel vestir, el grup més vistós és els dels haredims, dels quals, a base de dies, podràs apreciar també les subtileses. A part del vestit negre, camisa blanca i barret negre preceptiu, hi haurà subtils variacions en sàbat o en altres dies festius on sortiran barrets folrats de pell de guineu, abrics fins als peus -sí, també a finals d´agost amb temperatures de 35º-, o bates atornassolades de ratlles primes grises i negres. Les dones sempre amb els braços tapats, faldilla fins als peus i els cabells coberts o perruca. Veuràs també pel carrer o en llocs públics molta gent amb kipà -la petita peça de roba rodona que sembla que s´aguanti miraculosament darrere la closca de nens, adults i avis- i d´altres que, a més, portaran una mena de samarra blanca -a sobre o a sota-, d´on pengen quatre cordetes gruixudes cap avall per recordar permanentment les prometences del judaïsme. Tant uns com altres s´identifiquen així com a ultraortodoxes des d´un punt de vista religiós, ja que la gent simplement practicant solament usa la kipà a la sinagoga o en llocs sagrats o a casa en les festes religioses, però no habitualment pel carrer.

Des del punt de vista polític, les diferències són igualment importants perquè cobreixen tot l´arc clàssic des de l´esquerra més dura fins l´ultradreta més intransigent, però amb l´important afegit del matís religiós, des dels laics fins als sionistes més dogmàtics, amb la qual cosa les diferents combinacions entre tots dos factors dóna una gran diversitat i fragmentació de la societat israeliana des del punt de vista polític que naturalment es veu reflectida al seu Parlament (Knesset) on per obtenir majories sovint han de pactar diversos partits no sempre coincidents del tot en els programes polítics o religiosos. Cal dir que minories com els haredims, els colons o els àrabs israelians tenen tots poca o molta representació parlamentària i per tant veu i vot a l´hora de decidir les polítiques generals del país.

Pintada al carrer Salahuddin de Jerusalem oriental

Aquesta riquesa en la política formal es transmuta també en la societat civil en forma de múltiples associacions de tota mena. Cal dir que la societat israeliana està hipersensibilitzada, per raons òbvies, davant de qualsevol tipus de conflicte i per tant són normals les mobilitzacions, manifestacions o concentracions en favor o en contra de qualsevol tema que afecti la sensibilitat nacional. No és estrany per tant trobar també a Israel moltíssimes organitzacions i ONGs que lluiten per la pau i els drets humans, ja siguin organitzacions mixtes -palestins i israelians- o simplement israelianes: d´ex-soldats, de laics, d´intel.lectuals, de colons, i fins i tot de rabbins. I el focus pot ser també divers: hi ha qui lluita per la convivència dels dos pobles, qui està contra els assentaments, qui lluita contra la demolició de cases, qui denuncia els abusos de l´exèrcit, qui presta ajuda jurídica gratuïta, qui ajuda en les collites dels palestins, qui lluita per la unitat de Jerusalem, etc. I en aquest món globalitzat en què vivim, també la diàspora jueva és molt activa i influent en tot el que passa dins del país. Així, tot i que els assentaments són finançats des d´associacions americanes, no és menys veritat que abunden també les organitzacions jueves de drets humans i cooperació radicades arreu del món, sobretot a Anglaterra i els Estats Units.

És aquesta diversitat i aquest dinamisme d´una societat majoritàriament jove la que ens fa ser optimistes de cara al futur. Perquè malgrat que la realitat dels territoris ocupats deprimeix i desanima, i que l´onada d´atacs amb ganivets i de gent morta i ferida per trets de bala que s´està desenvolupant del setembre cap aquí -en el que alguns anomenen ja la 3ª intifada- sembla que no vulgui remetre, també és veritat que l´activa i democràtica societat israeliana té també dins d'ella mateixa les eines per ajudar a fer possible la solució i la convivència pacífica. 





Carrer del Jerusalem oriental

Per acabar, aquests són alguns dels llibres que ens van acompanyar abans, durant i després del viatge:
-Amos Oz, "Una histOria de amor y oscuridad". Memòria novel·lada de la infantesa a Jerusalem i els avantpassats de l´autor.
-David Grossman, "La vida entera". El patiment d´una mare pel seu fill a l´exèrcit.
-David Grossman, "Death as a way of life". Articles que va publicar l´escriptor a diferents diaris durant la 2a Intifada.
-Susan Abulhawa, "Mornings in Jenin". Història d´una família palestina des de la colonització anglesa fins a l´actualitat.
-Edward Said, "La cuestión palestina". Explicació entenedora del conflicte palestí.
-Edward Said, "From Oslo to Irak and the roadmap". Darrers articles de l´autor abans de la seva mort.
-Guy Delisle, "Cròniques de Jerusalem". Novel·la gràfica amb la mirada ingènua d´un estranger que ha de viure una temporada a Jerusalem.
-Joe Sacco, "Palestine". Monumental testimoni de la 1a Intifada en forma de còmic.