Sobre literatura nigeriana

1.- Descolonitzar la ment 

En una recent visita al Tropenmuseum d´Amsterdam –el museu dels Tròpics­­-, uns cartells a l´entrada, a la sortida i en altres llocs visibles, amb l´aparatós títol de Decolonising the Musem, informaven els visitants que el museu estava en fase de renovació, i que amb l´ajuda de les crítiques dels visitants i els experts pretenien oferir un altre enfocament a l´hora de mostrar la seva col·lecció. El Tropenmuseum, com el Museu Reial de l´Àfrica Central de Tervuren, prop de Brussel·les, o d´altres museus semblants a França, Alemanya, Portugal o Anglaterra, són grans contenidors projectats a finals del segle XIX o principis del XX pensats per exhibir el botí colonial de cada potència en qüestió sota el paraigües d´allò etnològic. El d´Amsterdam mostra peces provinents de les Índies Holandeses, tant orientals com occidentals, o sigui d´Indonèsia i de Surinam, a part de molts objectes provinents d´altres cultures orientals, d´altres zones de Sud-Amèrica i de l´Àfrica.

No entrarem aquí, naturalment, en com un país europeu pot defugir la mirada euro-cèntrica a l´hora d´organitzar un museu on es mostra el que van ser les seves colònies, ni de si això sigui possible o desitjable. Per citar un cas diferent però proper, tant a l´espai com en el temps, l´exposició en curs al CCCB de Barcelona Making Africa podria pretendre ser un model d´exhibició descolonitzada del treball d´artistes i dissenyadors africans, i en la meva opinió en part ho aconsegueix, però no del tot, com així ha fet notar algun comentarista, perquè el fet de ser una exposició pensada i comissariada des d´Europa –amb assessors africans, això sí- i per ser consumida per un públic occidental, fa que les claus d´interpretació, el concepte i el to general tinguin encara una flaire clarament euro-cèntrica. I això potser és bo que així sigui i, simplement, no es pugui evitar.

Fotograma d´Afronauts de Frances Bodomo, curtmetratge del 2014

              

En tot cas, els bons propòsits dels responsables del Tropenmuseum resumits en “descolonitzar el museu” fan una clara referència al concepte Decolonising the Mind que després ha fet fortuna en el sí dels Estudis Post-colonials. Ngũgĩ Wa Thiong´o, l´escriptor i assagista kenià, va titular precisament així un llibre que recollia quatre conferències fetes a principis dels vuitanta sobre llengües i literatures africanes, on plantejava els arguments (lingüístics, pedagògics i polítics) que li van fer prendre la decisió radical de deixar l´anglès –la llengua del colonitzador- com a llengua de redacció dels seus textos i, a partir d´aleshores, només usar les llengües gikuyu i kiswahili. Sent conseqüent amb aquesta idea, va fundar un diari en gikuyu i quan, anys més tard, va haver d´exiliar-se per motius polítics, va posar en marxa a la Universitat de California, d´on encara és professor emèrit, un programa de traducció a diferents llengües africanes de textos fonamentals tant de la cultura occidental com africana.

El tema del paper de les llengües maternes en la literatura africana no és avui dia cap tema tancat, ni molt menys, en el panorama de la discussió cultural sobre les essències de l'africanitat. El cas és que fins i tot ha saltat al món digital de les webs sobre literatura, nombrosíssimes arreu del continent, i estan sortint recentment diferents iniciatives per vehicular de la millor manera possible aquesta contradicció entre llengües pròpies i llengües colonials, o si voleu entre llengües maternes i llengües nacionals. Per exemple el col·lectiu d´escriptors africans agrupats a l´associació Jalada, van penjar a la seva web fa tres o quatre mesos la traducció d´un conte justament de Ngugi Wa Thiong´o a trenta llengües africanes, fet que el convertia en la publicació més extensament traduïda a diferents llengües africanes de tota la història. En la seva plana web, al capdavall de la llista d´idiomes a què s´ha traduït aquest conte, demanen encara traductors voluntaris per fer més extensa la llista.

2.- Qüestió de llengües o de lloc de naixement?

És sabut que la proposta radical de Ngũgĩ Wa  Thiong´o va provocar un terrabastall en el món de la literatura africana amb un munt d´opinions a favor i en contra. Chinua Achebe ja havia donat la seva visió del tema en un article anterior publicat el 1975 titulat The African Writer and the English Language. Achebe venia a dir que l´anglès és la llengua comuna de tots els nigerians i que tot i sent veritat que escriure en la llengua del colonitzador és una forma de submissió, no és menys cert que l´escriptor en fa un ús que la força –gramaticalment i fins i tot morfològicament- i la fa seva, resultant una mena d´anglès nou que permet expressar l´experiència africana de l´autor de manera suficient. És menys sabut, però, que tots dos escriptors es van conèixer l´any 1962 a Kampala, Uganda, en el marc de la primera conferència d´escriptors africans en llengua anglesa on Achebe participava i el kenià –encara estudiant- hi va assistir, com també hi va participar un jove però ja aleshores prolífic Wole Soyinka, l´altre gegant de les lletres nigerianes, que acabaria sent Premi Nobel el 1986. Allà es va plantejar per primera vegada el dilema entre llengües, en el marc d’una pregunta encara més general i difícil sobre què sigui la literatura africana.

Tal com fa notar el mateix Achebe en aquest article, el primer escriptor nigerià d´ampli ressò ho va fer en llengua anglesa al segle XVIII. En efecte, Olaudah Equiano va publicar a Londres el 1789
The interesting Narrative of the Life of Olaudah Equiano la narració de la seva pròpia història com a esclau. Achebe fa notar que l´anglès d´Equiano és deutor de la llengua igbo i que fins i tot s´hi pot reconèixer la parla d´una regió determinada. L´altre exemple que dóna Achebe és el cas d´Amos Tutuola. La primera novel·la de Tutuola El bevedor de vi de palma va ser acollida en alguns sectors occidentals com aire fresc provinent de l´Àfrica, en canvi també va tenir crítiques ferotges pel baix nivell d´anglès mostrat en la seva redacció. Achebe el defensa, justament posant-lo com a exemple d´escriptor que sap expressar el seu món malgrat no dominar del tot l´idioma, a través de forçar-lo i torçar-lo des de la seva llengua materna.

Un altre cas encara diferent és el de Ken Saro-Wiwa quan titula la seva obra del 1985 Sozaboy: a novel in rotten English, o sigui una novel·la en anglès podrit. En una nota d´autor feta com a prefaci explica que aquest anglès podrit és una barreja de pidgin-English nigerià (crioll), anglès trencat i alguns flaixos ocasionals d´anglès correcte, fruit de l´observació de la parla de determinats sectors de la població amb poca educació i oportunitats, però que fan un ús prou flexible de la llengua anglesa com per manllevar paraules, models sintàctics i imatges des de la seva llengua materna. Saro-Wiwa remet aquesta investigació a vint anys enrere i qualifica la seva aposta com un experiment del qual només ell n´és responsable. Estem aquí, per tant, en un altre estadi de creació d´un model d´anglès, no pas per insuficiència o per influència inconscient, sinó gairebé de laboratori.

The Prophecy #1, Fabrice Monteiro, 2013

             

De la mateixa manera que Ngũgĩ Wa Thiong´o, tant Chinua Achebe com Wale Soyinka i Ken Saro-Wiwa van ser escriptors amb una educació superior, tots van ser professors universitaris, i tots van dedicar una atenció especial a defensar i difondre les seves cultures pròpies: Chinua Achebe és encara un referent en el seu recull i interpretació de l´art i filosofia del poble igbo, Soyinka va estudiar i difondre la cultura ioruba, sobretot el teatre, i va traduir a l´anglès molts textos d´altres autors escrits en ioruba, i Saro-Wiwa va fer el mateix respecte del poble ogoni, essent fundador fins i tot d´un moviment polític en la seva defensa. Tots tres van combatre també les successives dictadures nigerianes durant els anys setanta, vuitanta i noranta, cosa que els va costar presó, violència i exili, i en el cas de Saro-Wiwa fins i tot la mort l´any 1995 justament després de l´atreviment d´enfrontar-se no només al govern nigerià, sinó d´exigir responsabilitats a la companyia petrolera anglo-holandesa Shell per la contaminació irreversible del delta del Níger a la regió dels Ogoni.

3.- Qüestió de temes o de lloc de residència?

I fem un salt i ocupem-nos ara d´alguns autors nigerians més joves i amb carrera exitosa a Occident, per fer el darrer tomb a la qüestió de què vulgui dir ser un escriptor nigerià.

És sobradament coneguda la reacció que Chimamanda Ngozi Adichie narra en la coneguda conferència El perill d´una sola història quan el seu professor de literatura als Estats Units, després de llegir els seus primers relats, li diu que allò no és literatura africana, que els seus personatges es comporten, senten i actuen com els de qualsevol altre autor occidental i que per tant la presumpta africanitat dels seus relats no es veu per enlloc. Chimamanda munta tota la xerrada per alertar-nos dels perills dels prejudicis en general, i envers els africans en particular. Dels quals no se´n lliura tampoc un escriptor, encara que sigui un estudiant jove. En efecte, els personatges de Chimamanda solen ser joves africans que es mouen pel món mostrant la seva essència però també les seves diferències. Chimamanda va néixer a Nigèria, però en l´ambient d´un campus universitari, i no és que no hi hagi a les seves obres referències a les ètnies, la pobresa, o la política nigeriana, que hi són, sinó que el focus està ja en un altre lloc: en les relacions familiars, amoroses i, sobretot, en la vida d´un jove africà a Occident, per tant en el racisme, els prejudicis culturals, i tota una altra gama de temàtiques lluny del ruralisme ètnic i del relat de crítica estàndard.

Foto de Teju Cole 2016

           

M´atreviria a dir que un cas semblant és del Teju Cole, un autor nascut als Estats Units de pares nigerians, però que es va criar a Nigèria fins als 17 anys. Només amb dos llibres s´ha convertit en una estrella de les lletres africanes, reclamat arreu del món, i no només respecte a la seva literatura, sinó també a les seves idees estètiques i respecte al paper de l´escriptor. Tot i que el seu primer llibre Every day is for the thief –editat a Nigeria el 2007 i reeditat després a Anglaterra i els Estats Units el 2014-, està ambientat a Nigèria i tracta el tema de la corrupció, el text pel seu estil i la seva forma ja s´allunyava força de l´estereotip de la novel·la africana a què estem habituats. Teju Cole, que també és un fotògraf talentós, va fer el pas definitiu amb la seva segona obra Ciutat oberta, gran èxit de crítica i vendes i traduït a múltiples llengües. Aquí, la narració ja se situava a Nova York, on un jove metge africà se sent estranger tant entre els que l´anomenen germà –els afroamericans- com entre la resta d´habitants de la ciutat. Com un modern Ulisses africà, com un Stephen Dedalus a Nova York, narrarà el seu viatge circular ple de dolor i amb prou feines mitigat per uns quants trets de cultura europea.

Tant Chimamanda Adichie com Teju Cole entrarien en la categoria d´afropolitans, terme posat en circulació per l´escriptora d´origen ghanès Taiye Selasi per referir-se a sí mateixa després de ser catapultada a l´èxit internacional a través de la seva obra Lejos de Ghana. Justament en una entrevista recent que aquesta autora fa a Teju Cole a les planes del Guardian londinenc, l´autor nigerià preguntat per la seva identitat com a escriptor, acaba responent que ell se sent còmode quan el descriuen com a africà, nigerià, afropolità, brooklynita, americà, pan-africà, negre, yoruba o el que sigui, i fins i tot en altres entrevistes s´ha declarat deutor de la cultura europea pels seus estudis a Londres.

Potser no podríem dir el mateix d´un altre parell d´autors nigerians que han assolit també l´èxit internacional però que es mantenen fidels a una temàtica més local. Per exemple el cas de Helon Habila, que va treballar de periodista a Nigèria i que va créixer llegint en haussa i aficionant-se a la novel·la negra des d´adolescent. Habila va obtenir el premi de la Commonwealth  amb la seva primera obra Waiting for an Angel, i va tornar a ser nominat el 2011 amb la tercera Oil on Water. En tots dos casos la temàtica és la violència en la vida quotidiana sota la dictadura amb la mirada de joves periodistes que són el punt de vista del relat. Tot i la seva ascendència haussa hi ha un fil directe que lliga la literatura de Habila amb la de Saro-Wiwa. De manera explícita a Oil on Water on són descrits els segrestos d´occidentals lligats al negoci del petroli per part de les milícies resistents del delta del Níger, i el paper que hi juga l´exèrcit i les poblacions contaminades de la regió.

L´altre cas és el del darrer best seller nigerià al món, o sigui la irrupció de Chigozie Obioma amb la seva primera obra The Fishermen, un text que, a primera vista, sembla un altre llibre sobre nens africans en el seu poblet, en un relat de superació i un context d´inestabilitat política. Però té raó l´autor quan en múltiples entrevistes que el volen fer hereu de Chinua Achebe per ser igbo, o de la tradició africana de la història dels nens, com ara L´enfant noir de Camara Laye, sense negar-ne la influència també se n´ha desmarcat apuntant que ja de petit –tal i com es reflexa a la seva novel·la- ell va tenir tres llengües: igbo, ioruba i anglès. O la forta influència que va tenir després d´autors occidentals, des dels clàssics grecs fins a Nabokov, o de Soyinka mateix. I és cert que aquí la temàtica ens pot enganyar perquè el text d´Obioma, efectivament està més a prop de les tragèdies gregues que no pas d´Amkoullel, l´enfant péul d´Hampâté Bâ.

Resumint, sembla que les generacions més joves tenen clar que l´essència d´un escriptor no es troba enlloc fora de l´acte mateix d´escriure i que les llengües triades, els llocs de naixement i de residència i les temàtiques escollides són, entre d´altres factors atzarosos, elements que determinen però no condicionen la llibertat creativa de qui gosa agafar paper i llapis. Cada cop més són les editorials, festivals i webs independents dedicades a difondre la literatura africana des del continent. Per exemple, i per tancar el cercle iniciat el 1962, la gent de Writivism des de Kampala porten des del 2012 difonent literatura africana a la seva web, però també editant i mantenint un festival anual de literatura, no només d´autors del continent sinó també de la diàspora, sota el lema de restoring connections. Podríem afegir, però, la paradoxa que bona part de webs  més radicals dedicades a joves autors i obres inèdites com ara Brittle Paper estan sustentades per escriptors i estudiants africans des dels Estats Units, i són seguides des de tot el món, també des de l´Àfrica.