Un conte libanès

Beirut

Quan passeges a l´atzar per una ciutat desconeguda estàs en mans, per dir-ho d´alguna manera, de les històries que conté, de les mil-i-una històries que han esdevingut en aquell lloc. Moltes d´aquestes històries ja les portes tu de casa i busques pistes per reconèixer-les. Però moltes d´altres les ignores completament. Llavors cal parar bé l´orella.

Badant per Beirut, topes amb aquest rètol i t´has d´aturar per força. Primer de tot per una qüestió estètica: la barreja de les tres tipografies et desconcerta; l´àrab, la gòtica i la romana et remeten a una estranya combinació que per ser on som no hauria de sobtar tant. De fet, a pocs carrers d´aquí tots els rètols són en armeni. Però hi ha altres detalls que xoquen encara més: “Mademoiselles Finkelstein”, escrit en francès en una tipografia centreeuropea i un cognom de rel germànica, sens dubte jueu. Un de seguida pensa en dues germanes solterones jueves ensenyant música en francès en una ciutat en guerra, als anys setantes, com si res no passés. Però si t´hi fixes millor, en el rètol encara hi ha més coses inquietants: les lletres en àrab, simplement diuen “classes de piano”, però en ser més grans que la resta es dedueix que és el reclam, un reclam dirigit, per tant, a la població que parla àrab, que és la immensa majoria, naturalment. Una altra cosa que salta a la vista és que es tracta d´un cartell lluminós, fet probablement per una empresa anomenada Kassab si fem cas a la signatura que hi ha a l´extrem superior dret. I encara una altra observació: la “s” final de “professeurs” es veu clarament afegida a posteriori; i el mateix es podria dir de la “s” final de “mademoseilles”, encara que aquesta última està més ben dissimulada. Això ens porta a deduir que primer va ser una la senyoreta que ensenyava piano, i que posteriorment s´hi va afegir l´altra, o altres.

Per dir la veritat, en veure el cognom Finkelstein, la primera relació que et ve al cap és Frankestein, per pura eufonia, i penses si amb tota aquesta informació que es pot deduir del rètol es podria construir una mena de monstre, completat amb les miquetes d´indicis de diferent naturalesa. I llavors et topes amb una referència inquietant que l´escriptor d´origen libanès Rabih Alameddine inclou al seu llibre The Hakawati –literalment el que explica històries, o sigui el narrador-: “When I asked my father why Mademoiselle Finkelstein was such a cruel woman, he said it was because she was unmarried, which caused women to be come bitter, harsh, and unforgiving after they reached the age of thirty. Of course, he explained, they made wonderful teachers, because they had the unfettered time to dedicate to their profession and they knew how to instill discipline”. O sigui que, potser, l´escriptor sent un nen va assistir a les classes de piano d´una de les germanes, cruel però bona mestra, soltera i més gran de trenta anys, segons el text. Si fem números això hauria passat als anys setantes, en una ciutat martiritzada per la guerra. Llavors penses en una altra novel·la d´Alameddine, An unnecessary woman, i penses si aquesta dona prescindible és la mateixa, que engolida en el esdevenir dels anys, reviu ara i retorna a través d´un rètol publicitari. No fora tan estrany, de fet, perquè aquesta dona innecessària és una dependenta de llibreria que es dedica a traduir durant cinquanta anys del francès i l´anglès cap a l´àrab, i l´únic consol que té, a part de la literatura, és la música clàssica, sobretot els concerts de piano, amb una debilitat molt marcada cap als grans intèrprets com Rubienstein o Glenn Gould. No estarà també aquest personatge inspirat en les germanes Finkelstein?