L'Aleixeta

Batete, Bioko

Hi ha un conte magnífic de Víctor Català on s’explica la vida de la filla gran d’una gitana que fa de drapaire pels pobles amb un carro i un burro. L’Aleixeta, que és com es diu la criatura i el conte, quan es fa gran és molt maca, i per ser rossa, d’ulls blaus, pell clara, esvelta, esllanguida i de trets exòtics, les males llengües diuen que deu ser filla d’un dels mariners suecs o noruecs que atracaren al port per l’Exposició Universal. D’altres però, opinen que “és la que té la cara més preciosa de totes les noies del seu temps. Sembla la Puríssima!”

A la Bíblia, entre els textos d’amor del Càntic dels Càntics, en l’apartat 6:10, on es parla de la bellesa de l’estimada, s’hi poden trobar els següents versos:

«Qui és aquesta que guaita com l’aurora,

bella com la lluna, resplendent com el sol,

impressionant com un exèrcit amb les banderes alçades?»

Tot i ser un text, diuen els experts, redactat entre els segles III i V abans de Crist, tant la tradició jueva com la cristiana han interpretat els versos del Càntic dels Càntics no tant de manera literal, sinó simbòlica, i els amants no són, per tant, un home i una dona de carn i ossos sinó que al·ludeixen a Déu en el seu amor pels homes o per l’Església. Els tres versos abans esmentats, seguint aquesta tradició interpretativa, farien esment a la Verge: bella com la lluna.

L’Aleixeta era la preferida de sa mare des que va néixer en una barraca de la vinya, sense pare i en la misèria dels parracs, i va continuar sent-ho quan la família va créixer amb cinc germans més. La mare sempre va pressentir que aquella nena era especial i diferent i que, per tant, havia de dedicar-li una atenció específica, fins al punt que va ser l’única de tots els germans que va anar a l’escola.

Caterina Albert es va donar a conèixer amb el monòleg teatral La infanticida, que va guanyar els Jocs Florals d’Olot el 1898; més de cinquanta anys després, el 1949, va escriure L’Aleixeta, un dels seus darrers contes. No cal ser un especialista per adonar-se del paral·lelisme evident entre tots dos textos i que l’autora va voler cloure la seva obra amb una picada d’ullet als seus inicis: l’escriptora empordanesa que va haver de renunciar al seu nom després de l’escàndol de la seva primera obra, ja com a Víctor Català no tindrà cap escrúpol –sobretot en els seus dos darrers llibres de contes– en retratar la hipocresia social i en carregar contra la institució del matrimoni i el masclisme en general.

Com a prototipus d’antiheroïna, però, l’Aleixeta no és tant una Puríssima, sinó una dona de carn i ossos, més aviat una espècie d’Antiverge que farà els possibles per no afegir més patiment del que ja hi ha en el món, tallant en sec tota esperança i tota possibilitat de consol, i escapçant de soca-rel, per tant, la possibilitat de naixement de la idea cristiana de Redempció. La narrativa de Víctor Català actua així com una mena de mirall on, falç a la mà, tots ens hi veiem reflectits i, justament per això, va xocar amb les convencions de les diferents èpoques que li va tocar viure, i enllaça clarament més amb la versió laica, literal del Càntic dels Càntics que no pas amb cap altra interpretació religiosa o simbòlica que se’n vulgui fer.