Abunden a la literatura –i a l’art en general– les metàfores de caire metafísic relacionades amb el joc dels escacs: per exemple la de Déu com el que inventa les regles i fa moure les peces, que no són altra cosa que els humans (Borges), o la partida decisiva jugada contra la Mort (Bergman). El que no és tan comú és trobar Satanàs en persona jugant una partida, sense cap altra transcendència més enllà del plaer de jugar per sí mateix.
Això passa a una de les novel·les més importants de la literatura russa de tots els temps, El Mestre i Margarida de Mikhaïl Bulgàkov. L’escena, que dura unes quantes pàgines, és força divertida: quan Margarita entra per primera vegada al despatx de Satanàs, aquest està jugant una partida amb un dels seus ajudants anomenat Béhémoth; el joc encara no s’ha acabat i, per cortesia, el dimoni proposa de deixar-ho córrer per tal d’atendre a la dama. Margarita diu que de cap manera, que segueixin jugant, que ja voldria qualsevol revista d’escacs poder aconseguir una partida del diable per poder-la publicar. I és així que la partida segueix.
Satanàs, per descomptat, juga amb negres. Pel que fa a Béhémoth sabem que té l’aspecte d’un gat negre, gros, bípede i afrancesat. Presumeix d’elegància i savoir faire, parla amb una polidesa extrema, però en el fons és un enredaire i un busca-raons. A la represa de la partida, Béhemoth fa caure expressament un cavall sota el llit i ell al darrera fa veure que no el troba fins que el dimoni el fa sortir per força, ell i cavall. Cal dir que Satanàs juga a cegues, primer estirat al llit, i després dret mirant un globus terraqui. L’escaquer està disposat sobre una tauleta de set potes guarnides amb set canelobres i té la particularitat que les peces són vivents i s’expressen després de cada jugada, per exemple tapant-se els ulls amb les mans després d’una errada o bé alçant els braços amunt en senyal de desesperació. Aviat se’ns dóna a entendre que la posició de les blanques és desesperada i, aquí, Béhémoth intenta una darrera treta: aprofitant que Satanàs juga d’esquena, tot parlant amb Margarita, intercanvia el seu rei amb un alfil, al qual cobreix amb el mantó reial, de tal manera que quan el diable li anuncia un escac, aquest respon que no hi ha cap escac i que, per tant, la partida s’hauria de declarar nul·la. Satanàs diu que el rei estava a la casella “g2” i que per tant sí que hi ha escac al rei. Finalment, Béhémoth abandona.
El nom de Béhémoth probablement està extret de la mitologia hebrea de monstres: seria un germà de Leviatan, per entendre’ns. Però amb els trets que es van perfilant durant tota l’obra, és evident que Béhémoth és també un estereotip per ridiculitzar allò francès, com a sinònim de classe. Al gat li agrada menjar i veure, vestir bé, ser gentil amb les dames –quan surt de sota el llit, per exemple, porta corbata i els mostatxos tenyits amb tons daurats–, etc. Va ser aquí quan vaig pensar de Béhémoth també podria tenir una rel occitana, una mena de deformació del Bellmont nostrat. Una idea boja. Refer la partida, per altra part, és una mica agosarat; ara bé, tenint en compte que l’única informació purament escaquística que tenim és que el rei blanc era a “g2” quan la dama negra li va fer escac just abans d’abandonar, no seria gens estrany que l’obertura que s'hagués jugat en aquesta partida fos una Reti, o bé una Índia de rei amb els colors canviats –pensant en els patrons de canvi de l’alfil blanc del fianxet de rei. Però, tenint en compte el caràcter de Béhemoth i la cura amb què el diable destrossa la seva posició, jo optaria clarament per la possibilitat que el joc hagués començat amb una Obertura Catalana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada