Jugar-se els morts

 

Rarament, a la literatura, s’ha fet servir el joc dels escacs com a joc d’apostes, com si fos una variant més del pòquer –tot i l’estreta relació que, sorprenentment, s’ha donat els darrers anys entre escacs i pòquer, fins al punt que jugadors de l’elit mundial han fet el transvasament del noble joc del tauler a les cartes i n´han fet d’això, amb prou d’èxit, el seu modus vivendi.

Una curiosa excepció a aquesta regla es dóna a Les ànimes mortes, la inacabada obra de Nikolai Gógol. L’argument d’aquesta novel·la, la primera part de la qual es va publicar el 1842, gira entorn d’un misteriós personatge anomenat Txítxikov (atenció: spoiler!) que es fa passar per un noble terratinent, però que en realitat és un antic funcionari que es busca la vida a base de tripijocs en el llindar de la legalitat. El seu negoci és comprar ànimes mortes, i per entendre què dimonis pugui ser això, cal contextualitzar el lloc i l’època: en aquests moments a Rússia encara és vigent el servatge entre els propietaris de les terres i els vassalls que les habiten, fins a un punt que la relació és d’esclavatge i propietat; un terratinent es defineix, doncs, per les ànimes que posseeix, o sigui la quantitat de persones que habiten les seves terres i li pertanyen legalment, obligades a treballar per ell i que no poden ni desplaçar-se sense el consentiment de l’amo i que, a més a més, poden ser venudes a un altre propietari.

Això, per un cantó. Per l’altre, donada la gran extensió de Rússia i la complexitat de la burocràcia, cada cop que un serf mor, a efectes legals continua viu fins a l’aparició del nou cens, que pot tardar mesos i anys a actualitzar-se. Els propietaris, però, han de continuar pagant els impostos corresponents fins que ja no figurin en el cens següent. El negoci de Txítxikov consisteix a desplaçar-se a una província llunyana on no el coneguin, fer-se passar per noble, fer coneixença dels terratinents locals i aconseguir que li cedeixin els morts, cosa que molts fan de gust i gratuïtament per tal d’estalviar-se despeses, i d’altres els hi venen a preus irrisoris –per sota d’un ruble, per exemple, quan el preu mitjà de venta d’un serf viu és de cinc cents rubles–, i fins i tot hi ha qui desconfia i regateja per aconseguir preus fins a tres o quatre rubles per mort. L’operació de venda es legalitza a l’Audiència local i Txítxikov pot marxar de la província amb ben bé un miler d’ànimes mortes a les seves mans. L’estafa consisteix en el fet que quan una propietat entra en deutes, pot ser hipotecada, juntament amb tots els serfs, a una mitjana de cinc cent rubles el serf, operació que Txítxikov farà en una altra província on ningú no el conegui, amb el temps just abans no desapareguin del cens.

És en aquest context que el protagonista de la novel·la ensopega amb un terratinent anomenat Nodriov que és un jugador compulsiu i que sabem que l’acaben de plomar en una partida de cartes contra uns militars. Quan Txítxikov li proposa de comprar-li les seves ànimes mortes. Nodriov veu l’oportunitat de treure´n un rendiment superior si se les juguen a cartes. Després de molt insistir i de regatejar la quantitat en efectiu a jugar-se contra els morts, i després de negar-se Txítxikov a embrancar-se a jugar contra un professional de les juguesques, finalment Nodriov, a la desesperada, proposa jugar-s´ho tot a una partida d’escacs: els seus morts contra cent rubles. Txítxikov que ha aguantat estoicament la negativa durant molta estona, finalment té un moment de dubte perquè ell mateix es considera un bon jugador d’escacs, i el fet de poder sumar un centenar o més d’ànimes mortes a la seva llista fa que cedeixi i accepti el repte. Mal fet! Els lectors ja sabem que Nodriov és un trampós i que farà les mil-i-una per mirar de guanyar la partida.

I això és el que, efectivament passa: d’entrada Nodriov demana quines peces d’avantatge li dóna Txítxikov; quan aquest li diu que cap, llavors pretén, com a mínim, poder començar amb dos moviments seguits. Quan Txítxikov s’hi torna a negar, el seu rival mou igualment dos peons alhora, un amb la mà i l’altre arrossegat amb la màniga de la bata. Quan algunes jugades més endavant Txítxikov s’adona que, com a mínim, tres peons s’han mogut fora del reglament, un dels peons ja és a setena a punt de convertir-se en dama. Quan Txítxikov acusa Nodriov de fer trampes, aquest ho nega tot i li reclama els cent rubles en cas que es negui a continuar la partida. Com que el seu rival insisteix en la il·legalitat de les jugades de peó, barreja les peces dient que així no juguen les persones honrades. Finalment, Nodriov crida els seus criats perquè l’apallissin i l’obliguin a pagar. Així s’acaba aquesta estranya partida d’escacs en què dos suposats terratinents es juguen les ànimes mortes dels seus serfs en una partida d’escacs plena de moviments il·legals: qui està especulant amb els morts dels altres ha sigut caçat per un escaquista trampós. La lliçó: el que no té escrúpols de cap mena sobre el tauler de la vida, en canvi demana un joc honrat sobre el tauler de fusta!