Dubravka Ugrešić: fugir de l'odi

 

 

Dubravka Ugrešić va néixer el 1947 a l'antiga Iugoslàvia. Ella refusa explícitament l'etiqueta d'escriptora croata i sol definir-se com a narradora post-nacional. De fet, es va auto-exiliar del seu país el 1993, en plena Guerra dels Balcans, i fa molts anys que viu a Amsterdam i té la nacionalitat holandesa.

Traduïda a més de trenta llengües, de moment no es pot trobar –malauradament– cap obra seva en català i només set en castellà de la vintena de textos, entre novel·la i assaig, que ha anat publicant en la seva llengua des del seu debut l'any 1978. A part de traduir Boris Pilniak i Daniil Kharms del rus al serbocroat, també ha firmat mitja dotzena més de textos de literatura infantil i de reculls de caràcter acadèmic. En anglès es pot trobar tota la seva producció assagística i de ficció, tot i que aquests dos gèneres se solen solapar de manera insistent en l'escriptura de la narradora balcànica.

Des que es va llicenciar en Literatura Comparada i en Llengua Russa a Zagreb, Ugrešić va iniciar una doble via com a eslavista i com a escriptora, doble via que va continuar fins i tot quan va abandonar el país, ja que –sense deixar d'escriure– ha mantingut la seva carrera acadèmica impartint classes a nombroses universitats europees i americanes.

Tal i com passa amb d'altres escriptors, també Ugrešić insisteix en una sèrie de temes que va repetint de manera constant en tots els seus textos, tant en els que s'han qualificat de ficció com en els que s'han qualificat d'assaig. Explica el mateix amb petites variacions, parla de les mateixes coses, però sempre donant un angle nou de visió o aportant algun matís que enriqueix el que ja sabies. Aquests pocs temes són: la Guerra dels Balcans, la relació amb la seva mare (i més tangencialment amb el seu pare, germà i neboda), la memòria de l'antiga Iugoslàvia, la condició d'exiliat, la crisi cultural a Occident, la literatura russa (amb especial atenció al moviment avantguardista Oberiu) i poca cosa més.

L'estil narratiu d'Ugrešić és volgudament fragmentat i els temes van i venen i es van barrejant a la ment del lector fins a formar un fris més o menys intel·ligible. Parla sovint de cinema i sol citar moltes pel·lícules per il·lustrar les seves reflexions. El muntatge cinematogràfic, per tant, és una de les claus que expliquen la manera de relatar d’aquesta escriptora. Aquest fet l'acosta curiosament a una altra narradora eslava que fa del fragment la seva marca d'identitat: Olga Tokarczuk. I encara hi ha un altre tret que agermana aquestes dues creadores: l'ús de la mitologia i la tradició oral incorporades al relat literari.

Per altra part, l'enyorança pel país desaparegut amb la guerra, o sigui la Iugoslàvia unida, fa que la seva escriptura sigui sovint una mena de panegíric del paradís perdut. Aquest afany per descriure el post-comunisme dels Balcans, l'apropa a una altra narradora gegantina de la mateixa àrea d'influència, la bielorussa Svetlana Aleksiévitx. Com ella, també Dubravka va trobant compatriotes arreu del món i els va interpel·lant respecte de la vida quotidiana a l'època de Tito, des de les coses que menjaven, vestien, llegien, on viatjaven, el cine que veien, etc.

Després de llegir Baba Yaga puso un huevo, La edad de la piel, Ζorro, El Ministerio del Dolor i El Museo de la Rendición Incondicional, de moment m'he aturat per dues raons. La primera, per les escenes de sexe que la narradora se sol reservar a cada volum per a gaudi propi, que em semblem ridícules i innecessàries. La segona, i més seriosa, fa referència a les escenes d’odi que la narradora infringeix a cada volum a algun representant de la nova Croàcia. Quan parla de militars o polítics corruptes la cosa s’entén. Però quan dirigeix un odi ferotge a algun conegut, company d’estudis, antics amics o amants, l’escriptura es torna venjativa i fa molt mal. Sembla com si aquest odi que va portar a la guerra que ella contínuament està denunciant, se li escapés entre línies de les mans, de tal manera que la persona que va preferir marxar de casa seva per no ser còmplice de la barbàrie ara s’hi torna a cops de lletra i s'hi recrea amb una violència fora de mida.

Encabat d’una pausa per respirar, segurament continuaré amb la resta.