Lydia Davis: com s'escriu un relat

 

Conte/relat/poesia

Lydia Davis explica que els seus primers reculls publicats calia anar-los a buscar a la llibreria en la secció de poesia que és on els llibreters els col·locaven. Es dona també el cas, i així se sol destacar en les seves biografies, que Lydia Davis és de les poques autores que han estat antologades en els principals reculls de literatura americana tant a la secció de poesia com a la de contes.

Però quan li pregunten a ella què és el que fa sempre diu que fa contes. Fins i tot, des del seu anglès natiu, no fa cap distinció entre short stories i short fiction. Malgrat tot, admet que alguns dels seus contes tenen forma de poesia –tot i no ser-ho–, i alguns altres –que no semblen poemes– realment ho són. “Vaig decidir de molt jove, diu, que lo meu era escriure curt”.

 

Jocs de llenguatge

En tot cas, ella entén la literatura com un joc amb el llenguatge. Explica, en alguns dels seus assajos, de quina manera la va influir de jove la lectura de Kafka –sobretot els seus Diaris– i de Beckett, dels quals copiava frases senceres que escrivia a la paret per estudiar-ne la forma, la sonoritat i la gramàtica. També reconeix el fort impacte que li van produir Borges i Isaak Babel. També va llegir, naturalment, contistes clàssics com Mansfield, Hemingway, Updike, DH Lawrence, Flannery O’Connor, Cheever i altres. I explica com, ja d’adulta, es va identificar amb autors com Thomas Bernhard, Lucia Berlin, Grace Paley o Clarice Lispector, a alguns dels quals ha dedicat petits estudis.

Malgrat tot, reconeix un deute molt gran amb el poeta Russell Edson que li va obrir els ulls respecte els relats curts en forma de faules, a qui va imitar de seguida, igual que a Charles Bernstein, que incloïa cartes de protesta en els seus poemes, o Bob Perelman que hi incloïa lliçons de gramàtica. També David Foster Wallace li va donar idees en algunes qüestions formals.

Ho diu en algun lloc amb la boca petita, però és evident que una escriptora que va passar tres anys a França a principis dels setanta havia de conèixer per força el moviment OULIPO (Obrador de literatura potencial) que van iniciar Raimon Queneau i François Le Lionnais –i del qual George Perec en va ser un dels membres més representatius–, l’eix del qual és precisament el joc amb el llenguatge expressat amb diversitat exercicis d’estil, i on l’ús de la forma i l’escriptura amb restriccions en són un altre exemple de les seves característiques.

 

La desaparició de l’autor i els seus drets

Davis, també traductora a més a més d’escriptora, no només ha traduït Proust i Flaubert, sinó també una bona part d’autors de l’òrbita estructuralista com ara Leiris, Blanchot o Foucault. Roland Barthes fins i tot apareix en un relat seu, per tant com a autora francòfila i del tot atenta a les aportacions dels seus traduïts, tampoc ens ha d’estranyar que fes seves les teories barthesianes sobre la desaparició de l’autor.

Tampoc no és cap disbarat pensar que Davis conegués les tesis de la Internacional Situacionista, moviment creat a França i que va tenir el seu punt àlgid justament a finals dels seixanta i principis dels setanta sota l’impuls del text La societat de l’espectacle fruit d’un dels seus creadors, Guy Debord. Tot i ser un moviment polític de caràcter anti-capitalista, el Situacionisme tenia la cultura com a una de les armes principals de lluita. Una de les tesis, encara vigents, d’aquesta lluita contra el capital era que, en el territori de l’art, no tenien sentit els drets d’autoria ja que les creacions són de tothom i tothom, per tant, en pot fer l’ús que li sembli.

Molts dels textos de Lydia Davis fan l’efecte que neixin d’aquesta premissa ja que, de manera més o menys directa, són apropiacions de textos d’altres autors, com ara els contes de Flaubert (extrets dels seus diaris) o altres narracions extretes dels diaris de la seva mare, de la premsa local o d'e-mails o cartes rebudes d’altres persones.