Vides minúscules

 

 

Persones secundàries

A la seva monumental novel·la Txevengur, Andrei Platónov recrea una improbable trobada entre dos dels seus personatges principals, Kopionkin i Dvànov, amb un guardabosc lletraferit que ha heretat una biblioteca del seu pare. En el moment en què es coneixen, el guarda està llegint un llibre d’un autor desconegut titulat Persones secundàries, un recull de biografies de gent de segona fila, de gent normal que no ha destacat mai en res, perquè segons l’autor “només les persones secundàries causen un profit lent”.

El més proper que recordava –tot i que encara força allunyat–, d’aquesta idea del llibre imaginat dins Txevengur era un relat de Lydia Davis titulat “Necrològiques de per aquí” inclòs al llibre Ni puc ni vull. En aquest text, Davis recull dades de les necrològiques en els diaris locals del lloc on viu. En destaca el que considera el més determinant i amb allò en fa una mini biografia d’un veí seu desconegut. Per exemple: “L’Sven, de vuitanta anys, era constructor, membre dels Francmaçons Lliures i Admesos, el Club de Coral Nòrdica i la Unió Nord-Americana de Cantants Suecs. Li agradava viatjar, caçar, jugar a golf i muntar festes. Te’l solies trobar al garatge construint coses”. En aquest relat, Davis recull fins a seixanta nou necro-biografies.

Si anem, però, a biografies de gent normal, tot i que no desconeguda per l’autor, per exemple biografies de familiars o amics, llavors la llista s’eixampla. Em ve a la ment, de seguida Els nostres de Serguei Dovlàtov on l’autor rus recrea les vides d’uns quants familiars seus, ja sigui llunyans o propers, en el seu estil tendre, estripat i poètic.

 

Vides minúscules

Per sort, des de fa poc, disposem també de la traducció catalana –un treball impecable d’Adrià Pujol Cruells– d’un altre d’aquests textos singulars. Es tracta de l’obra Vides minúscules de l’autor francès Pierre Michon, un text que, des de la seva publicació a França el 1984, es va convertir en una obra de culte al país veí i que es considera un clàssic contemporani de les lletres franceses.

Molt allunyat de la lleugeresa postmoderna de Lydia Davis i de la ironia nihilista de Dovlàtov, el text de Michon és tota una altra cosa. Com l’autor rus, recrea vides de familiars llunyans i propers, amics de l’escola i antigues nòvies, però fins i tot la del mossèn del poble i la d’una germana morta tres anys abans de néixer ell. L’estil és poètic, però dens com un ciment a punt de quallar. Els morts reviuen sí, però a cops no només de records o de narracions repetides al si de la família, sinó a través del llenguatge mateix que, a la manera de la memòria, omple els buits del relat per tal que la renaixença tingui sentit. Per acabar de completar la cosa, el text no parla només dels rememorats, sinó que és també la descripció precisa de com l’autor es fa escriptor, del camí d’espines que porta a un jove idealista a la crua realitat de la pàgina buida, de la inspiració que no arriba, del talent que es retarda. Tot això, a través de subtemes que també ens toquen d’a prop: el món rural i la seva llengua pròpia –el patuès–, el pare absent, el vi, la presència dominant i determinant de les dones, la lluita amb el món i el llenguatge.

Diu l’autor cap al final del llibre, a manera d’autocrítica, que els morts, quan retornen a cavall del verb pur i de la llum, no s’expressen “amb aquesta inclinació a l’arcaisme, aquests abusos sentimentals quan l’estil ja no pot més, aquesta voluntat antiquada d’eufonia”. Ell aspirava a “escriure com un nen sense parla que es mor”. A fe meva que s'hi acosta. Que, com a mínim, ha aconseguit aquest “profit lent” de les persones secundàries que intueix Platònov.