Fleur Jaeggy: Proleterka

el barco dels bojos

Només pel títol ja tenim un argument per anomenar Proleterka el barco dels bojos. L’excusa del text és un viatge en vaixell que una “Corporació” suïssa organitza pels seus associats als anys cinquantes o seixantes del segle XX. Un creuer cultural de quinze dies per l’Adriàtic on visitaran sobretot “ruïnes, temples i pedres” gregues. El cas, però, és que la Corporació lloga un antic vaixell de guerra iugoslau anomenat Proleterka –amb tota la seva tripulació–, reconvertit en creuer de plaer. Que el moll de l’os del Capital llogui un barco anomenat “Proletari” és, segurament, una picada d’ull a Platónov que a la novel·la Txevengur bateja el cavall del protagonista amb el contundent nom de “Força Proletària”.

Els membres de la Corporació acudeixen a l’excursió amb els seus familiars. Això inclourà un munt d’homes i dones grisos i avorrits, entre els quals un capellà i la seva família, així com la narradora –una adolescent de quinze anys– que viatge amb el seu pare. A aquesta narradora, tot i que no té nom, ja la coneixem: és la mateixa que ens explica els seus anys d’internat a Els feliços anys del càstig –on, per cert, el seu pare la va a visitar en tren–, o la que surt en alguns contes de La por del cel –on, per cert, també hi surt la Corporació–; és com si la nena suïssa sortís de l’internat per anar de vacances de Setmana Santa amb el seu pare.

 

carta al pare

La distància entre pare i filla és el tema de la història. Distància física, psicològica i emocional. Tot i que associaríem l’afilada prosa de Jaeggy més aviat amb Bernhard o Jelinek, és evident que Proleterka és, sobretot, una carta al pare a la manera de Kafka. Els retrets que Kafka fa al pare en el sentit castrador del terme, els deixa anar aquí la narradora en forma del pare absent, que fins i tot no té casa i viu en un hotel (igual que passava a Els feliços anys del càstig). Un pare que, davant la incomprensió de la filla, no ha exercit mai com a tal i s´ha limitat a allunyar-la tant com ha pogut. La narradora ens informa que aquest viatge de quinze dies potser sigui la darrera oportunitat per acostar-se, conèixer i entendre el seu pare. No cal dir que fracassarà en totes tres temptatives. La fredor d’aquesta relació farà que cadascú vagi pel seu compte.

 

la barca dels bojos

El “vaixell dels bojos” és un tema literari que va començar a finals del segle XV i que ha sigut desenvolupat no només per la literatura sinó també per la música i també la pintura. Segurament arranca amb l’obra de Sebastian Brant –alsacià format a Basilea– Das Narrenschiff, una al·legoria crítica de l’Església Catòlica que alguns han vist com un precedent de la Reforma Protestant (Les 95 tesis de Martí Luter són del 1517). El vaixell està format per bojos, governat per bojos i es dirigeixen al Paradís dels Bojos. Malgrat tot, és un tema basat en fets reals: als bojos se’ls solia embarcar i es deixava la nau a la deriva fins que se’n perdia el contacte (aquest tema va ser recollit per Foucault a La història de la bogeria a l’edat clàssica).

 

ich bin dein vater

El llibre comença amb una reflexió davant les cendres del pare, i el darrer capítol s’inicia amb aquestes paraules: “Sóc el teu pare”. El viatge haurà servit per establir la justa distància entre pare i filla: una distància infinita. La fredor glacial del diner per un cantó i de la família –protestant– per l’altre  es manifesten en aquest viatge de bojos. Que també sigui un viatge d’iniciació sexual per la filla és gairebé anecdòtic perquè la veritable iniciació és política i social. El que ella aprèn aquells quinze dies és que no té pare, i que la vida és com un viatge en una nau de bojos. El gir final del darrer capítol només fa que reblar el clau davant la incomprensió de l’existència.

                                          La nau dels bojos, Hieronymus Bosch