Qui t'has cregut que ets?

 

Qui et penses que ets?

Ja a la segona plana del llibre de Lori Saint-Martin Per qui em prenc ens dóna la clau del títol en citar una pregunta que li adreçava sovint la seva mare quan era adolescent: "Who do you think you are?".

Als lectors d'Alice Munro aquesta pregunta ens sona a cita explícita perquè justament així –Who do you think you are?– es va titular el quart recull de contes que a l'any 1978 va publicar l'autora canadenca i que li va permetre guanyar per segona vegada el prestigiós Governor General's Award. El llibre es va editar posteriorment als Estats Units amb el títol de The beggar maid. Stories of Flo and Rose.

Lori Saint-Martin va néixer a Kitchener, Ontàrio, al sud-oest del Canadà. Alice Munro va néixer vint-i-vuit anys abans a la mateixa zona, a Wingham, i posteriorment va anar a viure a prop, a Clinton, on encara resideix. Totes tres ciutats estan situades a la mateixa franja de terra entre els llacs Huron i Ontàrio i disten encara no cent quilòmetres les unes de les altres, cosa que a Canadà és una minúcia. Quan es publica el llibre de Munro, Lori té dinou anys i ja estudia a la universitat.

 

Es tracta de no destacar

La pregunta de la mare de Lori Saint-Martin és retòrica perquè ella mateixa la contesta: "Who do you think you are? You're nobody special". En el conte que dóna títol al recull de Munro, qui fa la pregunta és la mestra de Rose, la nena protagonista que té deu anys. El context és el següent: la mestra mana copiar a les llibretes un poema que ha escrit a la pissarra per tal que els alumnes se l'aprenguin de memòria. Rose se salta un pas: s'aprèn el poema sense copiar-lo i és castigada. Llavors la mestra li fa la següent reflexió: "You can't go thinking you are better than other people just because you can learn poems. Who do you think you are?". Rose, irònicament, diu que no és la primera vegada que sent aquesta pregunta sinó que l'ha anat sentint sovint com un gong monòton dins del seu cap (se suposa que a casa seva per boca de la seva mare Flo).

En tots dos casos es tracta de no destacar, de ser "like a normal person", tal i com diu la germana de la Lori. Tot i els trenta anys que es porten les dues escriptores, l'entorn continua sent el mateix: famílies luteranes en entorns rurals provinents de la immigració –escocesa en el cas de Munro, alsaciana per part de Saint-Martin.

 

Sentir vergonya/fugir de casa

Als llibres de Munro, entre d'altres coses, es passa comptes amb la mare i amb el poble d'origen –d'una manera força crua, sobretot en els darrers volums. Se'ns explica una i una altra vegada l'ambient opressiu de la família i l'entorn rural i el desig de les protagonistes de marxar a la ciutat, estudiar i poder fer una vida pròpia que no sigui casar-se amb el nòvio de l'escola.

Lori Saint-Martin ens explica gairebé el mateix: els problemes amb la seva mare, a l'escola i la necessitat de fugir d'aquell entorn. Lori dedica moltes planes a descriure la vergonya que sent per la seva mare, per la seva ciutat, per la seva llengua, i fins i tot pel seu cognom. Vergonya que arrossegarà fins a l'edat adulta on encara tindrà dificultats per parlar dels seus orígens i el seu nom.

Al conte "Who do you think you are?", Rose torna al poble a veure la seva mare que està a una residència. Allí, una dona que no és del poble la reconeix perquè s'ha fet famosa i ha sortit a la tele. Ella se sent avergonyida i es pregunta per què, tot i que sap perfectament que allà la van educar així, a no destacar, a ser com tothom, i per això, quan és al poble, sense adonar-se'n en demana disculpes.

Lori ens diu que des que tenia deu anys –com la Rose del conte de Munro– sabia que havia de fugir i reinventar-se completament des de zero. Ho aconseguirà a través dels estudis, com les protagonistes de Munro. El text Per qui em prenc en dóna testimoni.