Simpatia per Ding

 

escacs i política

S'ha dit moltes vegades que les nacionalitats dels diferents campions del món d'escacs reflectien la superioritat de les potències polítiques i econòmiques del moment en què ho van ser. Això és més o menys veritat, tot i que hi ha alguns matisos i excepcions. Així, tot i que només hi ha campionat del món oficial des de 1886, el jugador més fort de l'edat mitjana, Ruy López de Segura, es correspondria amb l'imperi espanyol; als segles XVII i XVIII els millors jugadors van ser francesos i anglesos; a partir del segle XIX comença el domini centre-europeu que es correspondria amb l'imperi Austrohongarès. L'excepció fou l'americà Morphy que a mitjans del XIX va ser clarament superior a tots els europeus.

A partir de 1886, els diferents campions que es van anar succeint són majoritàriament primer alemanys i després russos. L'excepció aquí fou el cubà Capablanca que va ser campió als anys vint del segle XX, just després de la Primera Guerra Mundial, i l'holandès Euwe que ho va ser l'any 1935. En plena guerra freda, l'americà Bobby Fischer va guanyar el títol el 1972 i la Unió Soviètica el va tornar a recuperar seguidament fins que l'indi Anand va dominar la primera dècada del segle XXI. Després vindria l'actual campió el noruec Magnus Carlsen, la renúncia del qual ha fet que s'estiguin enfrontant ara mateix, a l'abril del 2023 el rus Ian Nepomniachtchi contra el xinès Ding Liren. L'altra potència emergent –a part de l'Índia–, o sigui la Xina, té l' oportunitat aquests dies de fer bona la teoria abans esmentada.

 

els campions dels imperis ensorrats (a la literatura)

La figura del campió mundial d'escacs ha estat motiu d'interès per part de la literatura en nombroses ocasions, sobretot durant el segle XX. Normalment correspon a l'estereotip de jugador antipàtic, fred i egocèntric com ara el Luzhin que Nabokov va fer protagonista de la seva novel·la La defensa Luzhin, escrita en rus i publicada el 1930 quan l'escriptor ja era a l'exili vivint a Berlín. El nom de Luzhin –que significa "bassal" en rus– és una referència a Piotr Petróvitx Luzhin, el pretendent de la germana de Raskólnikov, un dels personatges més odiosos de Crim i càstig de Dostoievski.

Més o menys al mateix any, Elias Canetti acabava la seva primera novel·la Die Blendung ("L'encegament")–aquí traduïda com Auto de fe–, tot i que no es publicaria fins a cinc anys després. No fora estrany que Canetti i Nabokov  coincidissin, ja que tot i que Canetti vivia llavors a Viena, durant aquells anys va passar força mesos treballant al món editorial a Berlín on va fer amics entre els artistes i escriptors com ara George Grosz, Bertold Brecht o Isaak Babel. A la novel·la de Canetti també hi surt un campió mundial d'escacs, en aquest cas anomenat Fischer. Però Robert James Fischer, Bobby Fischer, no va néixer fins el 1943! Cal dir que Fischer –"pescador" en alemany i anglès– deuria ser un cognom força popular a l'època a Centre-Europa, cognom que la mare de Fischer –Regina Wender, nascuda a Suïssa– va adoptar en casar-se el 1933 amb l'alemany Hans-Gerhardt Fischer al qual havia conegut a Moscou i que, malgrat tot, no seria el pare del futur campió mundial d'escacs.

La família Nabokov va fugir amb l'arribada de la Revolució Russa, que va acabar amb l'Imperi dels Tsars. Canetti, jueu de llengua alemanya nascut a Bulgària, a la ciutat de Ruse, a la riba del Danubi, creix en la desfeta de l'Imperi Austrohongarès i marxarà a Londres. Una cosa semblant passarà amb Stefan Zweig, també jueu, nascut a Viena i que acabarà suïcidant-se al Brasil després de l'autodestrucció d'Europa amb les dues Guerres Mundials. Zweig va publicar el 1941 Novel·la d'escacs on hi surt un altre campió mundial d'escacs. En aquest cas l'escaquista es diu Mirko Czentovic i se'ns informa que és nascut a la regió del Banat i que el seu pare era barquer al Danubi, cosa que ens permet deduir que era una família del Banat serbi. Posteriorment es va formar com a jugador a Viena, i abans de ser campió mundial ho va ser d'Hongria.

Sembla que hi hagi un connexió secreta, a través del Danubi, entre el Fischer de Canetti i el Czentovic de Zweig. El Danubi, de fet, travessa tot l'Imperi Austrohongarès des de la Selva Negra on neix, s'endinsa a Àustria, passa per Viena i Budapest i baixa cap a Sèrbia, passa per Belgrad i s'encamina cap al Mar Negre, passant per Ruse, tot fent frontera entre Bulgària i Romania. Mirko Czentovic, no només és una picada d'ull al nazisme, cosa evident, sinó també una referència clara a Gavrilo Prinzip, el serbi de Bòsnia que va matar l'Arxiduc Franz Ferdinand i la seva dona Sofia a Sarajevo el 1914 i que va provocar la Primera Guerra Mundial. Czventovic representa el nou ordre –el nazisme– que neix de les cendres de l'imperi ensorrat.

 

simpatia per Ding

I arribem al campionat del món que s'està disputant ara mateix a la ciutat d'Astanà, més enllà del Caspi, una antiga fortalesa de cosacs siberians durant l'Imperi rus dels Tsars, al Kazakhstan, regió que va ser el graner de l'Unió Soviètica als anys seixanta del segle XX. En plena invasió russa d'Ucraïna s'enfronten, doncs, a Astanà, un rus i un xinès, primer i segon classificats del torneig de candidats que es va disputar l'any passat a Madrid. Tot, perquè el noruec Magnus Carlsen no ha volgut defensar el seu títol, cosa que podria simbolitzar l'apartament del món de la cansada Europa.

El rus Ian Nepomniachtchi no és el típic representant del règim, com ho va ser Kàrpov per exemple, ni un dissident com ho van ser Kortxnoi o Kasparov. Tot i això, va ser dels primers jugadors d'escacs a firmar un manifest contra la guerra, posició en què s'ha reafirmat just abans de començar el matx. En general, Ian cau molt bé tant entre els seus companys escaquistes de l'elit mundial com entre els periodistes i aficionats de tot el món.

Però el xinès Ding Liren és un cas a part. És un jugador que no juga massa tornejos i encara menys els de tipus ràpid a través d'internet que són els que més es prodiguen en els darrers anys. És un noi una mica tímid, que parla poc i fluixet, prim, gairebé escardalenc, que sembla poca cosa. Ja durant el passat torneig de candidats de Madrid va sorprendre a tothom en transcendir que afrontava la competició tot sol, quan allò habitual a l'elit dels escacs és tenir un equip d'ajudants que vetllen tant pels aspectes tècnics com psicològics de les partides. Ding no només estava sol, sinó que, a més, es va negar a usar el menjador de l'hotel i fins i tot que li portessin el menjar a l'habitació, ja fos del propi hotel o de la llista dels millors restaurants xinesos de Madrid que la organització li va facilitar. En comptes d'això, es va saber que s'havia portat un bullidor d'arròs que ell mateix es cuinava a la seva habitació.

Un parell de dies abans de començar el mundial d'Astanà va decidir canviar d'hotel perquè el que li havien assignat li semblava massa luxós. Després, va iniciar la primera partida amb un posat molt trist i amb prou feiens es va asseure davant del tauler, estant-se tota l'estona a la sala de descans, assegut amb l'anorac posat i la porta del carrer oberta. A la roda de premsa va dir que es trobava malament, que era infeliç i que no es podia concentrar bé perquè li venien al cap pensaments i emocions no desitjades. Va demanar ajuda, públicament, a la seva família i als seus amics. Aquesta posada en escena de les seves debilitats va causar una sorpresa general en el món escaquístic on el més normal és amagar les debilitats i els estats mentals negatius. En el cas de Ding, l'efecte va ser, però, beneficiós i va recuperar l'alegria i les ganes de jugar, fins al punt d'oferir un joc actiu i arriscat que li ha permès arribar a la meitat de la competició amb possibilitats reals de batre el seu col·lega rus.

Ni Ian ni Ding representen el paper de mascle alfa que sí que fa, per exemple, Magnus Carlsen, o que van representar també Kasparov o Fischer en el seu moment. Paper, que en el terreny de la imaginació, també lluïen tant Luzhin com Czentovic. El jugador xinès, però, se n'ha anat a l'altre extrem! Simpatia per Ding.