El món és senzill: de badal a dickinson

 

 

llavi de granit

La poderosa imatge del llavi de granit la introdueix Emily Dickinson en el seu conegut poema 210:

 

If I should’nt be alive

When the Robins come,

Give the one in Red Cravat,

A Memorial crumb.

 

If I could'nt thank you,

Being fast asleep,

You will know I’m trying

With my Granite lip!

 

Carme Manuel, en la recent traducció de la poesia completa d'Emily Dickinson al català –Poemes 1850-1886, Alfons el Magnànim, 2022– en dóna la següent versió: Si jo no fóra viva/ Quan els pit-roigs arriben,/ Doneu-li al que du Corbata Roja/ Una engruna de Record.

Si no puc agrair-vos-ho/ Per estar adormida fondament/ Sapieu que ho he intentat/ Amb llavi de Granit!

Marià Manent –Poemes d'Emily Dickinson, Ed. 62, 1979– en va fer una altra versió: Si ja no em trobés viva/ quan arribi el pit-roig, amb corbatí/ vermell, deu-li una engruna/ de pa, i penseu en mi.

Si no us dono les gràcies/ perquè ja m’he adormit,/ heu de saber que ho provo/ amb llavis de granit.

 

El poema és molt complex i no és la intenció d'analitzar-lo aquí a fons. Però sí que se'n podrien dir algunes evidències. Per exemple que el pit-roig sovint simbolitza la Poesia mateixa al llarg de l'obra de Dickinson, honor que comparteix amb d'altres ocells, insectes –com l'aranya o l’abella–, arbres, flors i demés criatures de la natura. També la imatge del poeta parlant des de la tomba és recorrent en els seus poemes. En aquest cas, podríem veure-hi el diàleg entre l'autora i els seus lectors, com si Emily, tancada en vida, preveiés l'acollida futura de la seva obra. Finalment, el llavi de granit es multiplica en diferents significats, des de l'obvi del cos jacent a la tomba, fins a l'obra poètica que queda gravada en pedra, passant per interpretacions menys evidents com ara considerar el llavi de granit com la boca mateixa de la mare natura, etc.

A El món és senzill –josep l. badal, Lleonard Muntaner, 2023– la imatge del llavi de pedra tanca el llibre. El tanca doblement: com a vers final del darrer poema titulat "El darrer poema del món":

 

El món és senzill. Un llavi de pedra

 

I com a coda, on aquest decasíl·lab es desdobla en minúscules, en to menor:

 

el món és senzill

un llavi de pedra

 

El món és tot el llibre, i el món es clou amb un llavi de pedra. En aquest món poblat d'ocells i d'escriptura, el llavi de pedra torna a desdoblar-se en la mort, la veu de la Poesia i la boca de la Natura.

 

carta pedra

Si El món és senzill acaba amb un llavi de pedra, no és menys cert que comença amb una "carta pedra". Aquí, no podem deixar de pensar en una altra carta, la d'Emily Dickinson "Aquesta és la meva carta al Món" que justament va donar títol a l'antologia que va triar i traduir Marcel Riera per a Proa l'any 2017.

 

This is my letter to the World

That never wrote to Me—

The simple News that Nature told—

With tender Majesty

 

Her Message is committed

To Hands I cannot see—

For love of Her—Sweet—countrymen—

Judge tenderly—of Me

 

La versió de Marcel Riera: Aquesta és la meva carta al Món/ que mai no m'ha escrit a Mi./ Les Notícies senzilles que amb tendra/ Majestat la Natura va dir.

El seu Missatge s'ha lliurat/ a Mans que no puc distingir;/ per amor a Ella, Dolços compatriotes,/ jutgeu-me tendrament a Mi.

La versió de Carme Manuel: La meua carta al Món és aquesta/ Que mai no m'escrigué –/ Les senzilles Notícies que contà la Natura–/ Amb tendra Majestat

El seu Missatge s'ha lliurat/ A unes Mans que no veig–/ Pel Seu amor –Preats– conciutadans–/ Jutgeu-me amb tendresa.

 

Novament Dickinson parla als seus lectors i els demana comprensió i compassió. Però alhora aquesta carta és una poètica, on la autora se'ns presenta com a mèdium entre la natura i els lectors, i ens ve a dir que el món parla amb senzillesa, i que els seus missatges ens arriben a través de la poesia.

La carta pedra de josep l. badal també és una poètica. Ens ve a dir gairebé el mateix: que el món s’explica amb senzillesa perquè el seu vocabulari és la natura mateixa: pedres, ocells, arbres, els nens i tota la resta. Altra cosa és voler-ho traduir en llenguatge. Només la poesia, amb els seus recursos, ens hi podria acostar una mica.

 

els ossets trencats de les paraules

El ritme, l’entonació, la mètrica, les repeticions, etc. són recursos de la poesia. També ho són les el·lipsis i l’ús de la gramàtica i la sintaxi. Només en els dos poemes de Dickinson que hem vist més amunt es fa del tot evident com les el·lipsis forcen la gramàtica i, de rebot, el significat mateix de les frases i del poema.

D’alguna manera, El món és senzill està construït amb uns maons similars: el·lipsis i una gramàtica particular, sovint gairebé capgirada. Si la pedra, l’ocell, la vida i la mort són les lletres de l’univers, llavors necessitem un llenguatge especial per representar-ho. Si “el nen que rep l’aranya a la mà o el pit-roig sobre el peu” és el poema que ens dona la natura, llavors com ho traduïm això? Com es poetitza la innocència? Si les lletres del planeta –pedres, ocells, nens, vida, mort– harmonitzen entre elles, caldrà posar les paraules al poema com en una partitura perquè harmonitzin musicalment i ens arribi l’emoció a través del so, dels acords, les dissonàncies, dels temes i les variacions. La poesia com a música de la natura. El poema dansa al ritme del món, com si fos un dervix. Juguem “jocs com els dels vells místics”, se’ns diu al final de la carta pedra, “a ells els servien per mossegar el llavi de sota de déu”.

Això és el que ens diu la darrera estrofa del poema “Fàcil”:

 

La mort és fàcil

com l’amor

l’aigua

la pluja és fàcil

els ossets trencats

de les paraules

partir-se el llavi.