Joyce i les petxines

 

la caleta

La Torre Martello tanca d'hora, a les quatre de la tarda. I puntual. El guarda de seguretat ens va escombrant des de la terrassa fins a la porta. En sortir, el responsable que hi ha darrere el taulell ens crida. Vol que signem al llibre de visites i que posem d'on venim. Sortim tots i tanquen amb clau. Me la imaginava així mateix com és. Potser una mica més alta.

A baix, a la fondalada, hi ha gent banyant-se entre les roques, i la caleta del costat està plena de nens, famílies amb nens. Pares i mares joves i desenes de nens i nenes de totes les edats que es banyen, juguen arran d'aigua amb les pales i els cubells, fan forats i galeries a la sorra perquè hi entri l'aigua. La marea, imperceptible, va guanyant centímetres a la platja. M'ho miro des d'un lateral de la sorra, estirat sobre un clap d'herba verda. Hi ha un nen que crida l'atenció. Porta un banyador de cos sencer blau i vermell. Va disfressat d'Spiderman però fa igual que els altres: crida, corre, es banya, esquitxa...No sé per què em fa pensar en Boc Mulligan.

Un altre nen fa corredisses davant meu, una mica apartat de la sorra. M'hi fixo, cull pedres de terra, corre una mica i les llença a l'aigua. Estic a punt de dir-li que vigili perquè dins l'aigua està ple de gent banyant-se, però m'adono que les llença cap a un racó on no hi ha ningú. De cop, s'atura, cull alguna cosa de la sorra, se la mira i se m'acosta. Em pregunta What is that? ensenyant-me una cosa que té a la mà. I jo li dic It's a shell. Incrèdul, marxa a poc a poc amb la petxina a la mà. Me'l miro per veure si la tira a l'aigua, però no. La té a la mà i se l'està mirant meravellat. La meva resposta, del tot inútil, no li ha servit de res.

 

les petxines

Al segon capítol de l'Ulisses hi ha un parell de referències a les petxines, totes dues relacionades amb els diners. Mentre Stephen Dedalus s'espera al despatx del director de l'escola on treballa per cobrar la setmanada, posa la mà dins un morter de pedra ple de petxines que hi ha sobre la taula: "La ma encorreguda de Stephen es mogué per damunt de les petxines amuntegades en el fred morter de pedra: caragols de mar i barretets que feien de moneda i copinyes pigallades com un lleopard, i aqueixa, verticil·lada com el turbant d'un emir, i aquella, la petxina de Sant Jaume. Recull de vell pelegrí, tresor mort, petxines buides". I una mica més avall, quan ja ha cobrat: "La ma de Stephen, altre cop lliure, tornà a les buides petxines. Símbols de bellesa i poder, també". (James Joyce, Ulisses, La Butxaca, pàg. 34, traducció de Joaquim Mallafrè).

Només ara s'entén un episodi del primer capítol quan Mulligan, Dedalus i Haines, després de tancar la torre, baixen a la caleta per banyar-se. Mulligan es despulla de seguida, Haines s'asseu a les roques i Stephen diu que marxa. Mulligan li diu a Stephen que deixi la clau (que és grossa i pesa molt) perquè la seva camisa no voleï i de passada un parell de monedes per cerveses, cosa que Dedalus fa. La clau sobre la camisa ens diu que no tornarà a la torre, de la mateixa manera que, després de cobrar el sou, queda clar que tampoc tornarà a l'escola. Les monedes que tira a la sorra són petxines.

 

la platja

Al capítol tercer ens trobem, de cop, Stephen Dedalus passejant per la platja de Sandymount, uns set quilòmetres al nord de Sandycove que és on hi ha la Torre Martello i encara una mica més lluny de l'escola on l'hem deixat al final del capítol dos. Perquè els tempos quadrin, els estudiosos joycians han arribat a la conclusió que Dedalus va haver d'agafar el tren a Sandycove per arribar a temps a la seva passejada per Sandymount (aquesta i moltes altres curiositats del llibre es poden seguir a vàries webs especialitzades. Per exemple: The Joyce Project).

El cas és que Dedalus està passejant per la platja mentre la marea va pujant. A la sorra hi ha tot el que ha quedat en retirar-se la marea anterior: "Empremtes de totes les coses, aquí sóc per llegir-les, oueres de peix i fucus llançats a la platja del mar, la marea creixent, aquella bota atrotinada". I vuit línies més avall: "Stephen tancà els ulls sentint com les seves botes cruixien trinxolant fucus i petxines". I deu línies més avall: "Camino cap a l'eternitat per la riba de Sandymount? Cruix, crac, cric, cric. Diners del mar feréstec" (pàg. 41).

Dedalus va caminant i pensant en les seves coses (segons els experts, camina uns quaranta-cinc minuts). En principi va en direcció nord, però seguint la curvatura de la platja es dirigeix cap a l'est. Set planes més endavant se n'adona: "I ara! No estic pas caminant cap al far flotant de Kish, oi? S'aturà en sec i els peus se li enfonsaven a poc a poc en el terreny inestable. Torna enrere" (pàg. 48). Després veu una parella, home i dona, que recullen petxines: "pescadors d'escopinyes", diu (pàg. 50) i es fixa en la dona que duu la faldilla arremangada: "li veig els enagos" (pàg. 50), i en la bossa que duu a l'esquena: "sorra solta i polsim de petxines li encrostissaven els peus descalços" (pàg. 51). A partir d'aquestes imatges, Stephen fa una associació eròtica entre la dona i les petxines (avançada la novel·la, sabrem que Leopold i Molly Bloom van tenir la seva primera experiència sexual justament a la platja de Sandymount). 

Més endavant, la marea ja li mulla els peus i s'ha d'enfilar a les roques. S'asseu a una roca, treu paper i llapis i escriu. I reflexiona: "Qui llegirà mai en algun lloc aquestes paraules escrites? Signes en un camp blanc" (pàg. 53). Ha arribat fins a Pingeon House, al límit del mur sud del port de Dublín, i ara camps a través fins a Poolbeg Road per tornar cap al centre de Dublín. Abans, però, encara s'entreté jugant amb el bastó a la sorra: "Agafant el bastó pel puny clavava estocades calmosament, entretenint-se encara". "Toca. Aqueixa també belluga. Closques" (pàg. 55).

Com que Stephen serà vist al capítol quatre al barri d'Irish Town a determinada hora, els experts han deduït l'itinerari que deuria fer Dedalus des de la platja: segons sembla, l'única possibilitat d'arribar a l'hora al capítol quatre només passava per dirigir-se de la carretera de Poolbeg cap a Irish Town per agafar un tramvia. El recorregut per la platja de Sandymount està geolocalitzat als webs especialitats. L'únic problema és que de 1904 fins ara la platja s'ha mogut uns centenars de metres endavant i el recorregut ara passaria entre les cases i pel mig d'un parc. Ara bé, des de la part nord de la platja sí que es pot arribar encara fins a Pingeon House (que és la central elèctrica inaugurada el 1903) i la carretera de Poolbeg, i d'allà fins al far de Poolbeg que entra ben bé un quilòmetre dins la badia de Dublín. La passejada dura just quaranta-cinc minuts, i quan la marea puja, fins i tot fa una mica de respecte perquè, amb el mar a banda i banda, les onades piquen a les roques i esquitxen l'escullera durant tot el camí. I et mullen els peus.

 

llegir les petxines

És sabut que James Joyce va dir vàries vegades que la seva novel·la era com una enciclopèdia. I és una mica així perquè hi ha de tot. Potser és el que Stephen Dedalus ens vol dir al començament del capítol tres mentre va triturant closques vàlviques amb els peus: sóc aquí per llegir les empremtes de totes les coses. Escriuré llegint, llegiré escrivint.

El nen que troba la petxina no sap llegir-la, no sap què és, tot i que sens dubte en capta la bellesa. El senyor que només li diu un nom tampoc sap llegir la pregunta del nen. Li hauria d'haver explicat, com si fos una enciclopèdia, que allà dins hi havia viscut un animal, un ésser viu del mar anomenat mol·lusc, i que n'hi ha molts de diferents d'aquests animals, i que tenen noms diferents, igual que les closques que deixen buides, etc. I després, encara, li hauria d'haver explicat tots els significats simbòlics que es poden donar a les petxines: diners, poder, bellesa, sexualitat, etc. És evident que no vaig saber reaccionar prou bé a la pregunta del nen. I està per veure si el meu anglès hagués donat per tant.