KAFKA: LA CARTA AL PARE COM A MANERA DE FER-SE PETIT

 Una carta que no és una carta

Sabem pels biògrafs i els estudiosos que Kafka era un gran lector de literatura de gènere epistolar (Kleist, Flaubert,etc.), un gran lector de reculls de cartes d'altres escriptors. També sabem que les seves pròpies cartes, que ocupen milers de pàgines, són del tot indestriables de la resta de la seva producció literària. En poques paraules, que ell mateix és del tot conscient que quan escriu una carta -a qui sigui- fa literatura. No de cap altra manera es poden llegir avui dia les seves cartes a Felice Bauer, Milena Jesenská o Max Brod.

El cas de la Carta al pare encara és més complex, perquè es tracta d'una carta escrita -en coneixem el manuscrit i les correccions-, però mai enviada (de fet, la va remetre a Milena el 1920 dient-li que la guardés bé i no l'ensenyés a ningú), tot i que Kafka es va cuidar prou de repetir que ell l'havia lliurada a la seva mare perquè la fes arribar al seu pare, tot i que pel que sembla la carta li va ser retornada sense que hagués arribat mai a la seva destinació. Aquest territori ambigu del "sí però no" és l'espai on Kafka es troba més a gust, on pot, de fet, desenvolupar la seva idea literària a lloure.

Per tot plegat, el primer que cal dir és que la Carta al Pare no és una carta, o si és vol dir millor, és i no és una carta. Quan en parla a Milena, li diu que "la carta està massa construïda per dirigir-se al seu objectiu". Té forma de carta, hi ha un destinatari definit, uns arguments que s'exposen, però no hi ha cap tipus de comunicació ni resposta. Cosa que naturalment Kafka no pretenia ni esperava perquè la finalitat de la carta era una altra: parlar amb sí mateix i auto-mortificar-se.

Estratègies contra el poder

Un dels grans temes de la literatura de Kafka -si és que no és l'únic, tractat en les seves múltiples variants- és el tema del poder i de com encarar-lo. En un dels aforismes de Zürau -escrits el 1918 en una convalescència a casa de la seva germana Ottla- ens dona una pista de com enfrontar-se al poder: "Fer-se infinitament petit, o bé ser-ho. El segon cas és un acompliment, per tant comporta inactivitat. El primer cas és un començament, per tant implica acció".

En el cas de la Carta al pare, el poder és el pare, però també la família i, en certa manera, el matrimoni. Escrita el 1919, l'excusa de la carta és l'oposició paterna a l'enèsim intent de casar-se per part de Kafka, en aquest cas amb Julie Wohryzek a qui havia conegut en un balneari de Schelesen lloc on està datada la carta.

La primera promesa

Tal i com explica Elias Canetti en l'anàlisi de la correspondència entre Kafka i la seva primera promesa Felice Bauer (L'altre procés. Les cartes de Kafka a Felice: més de set-centes planes, tres prometatges i tres trencaments, cinc anys de cartes, "cinc anys de tortura", diu Canetti), Kafka no va tenir mai cap intenció de casar-se perquè veia en el matrimoni -i per extensió en la família- una altra de les formes de poder. Li diu clarament a Felice en una carta amb una imatge esborronadora: "tu i jo, lligats pels canells camí del patíbul". L'únic que li interessava era una relació a distància -Felice vivia a Berlin-, sense tracte íntim, cartes que alimentaven allò únic que li interessava: l'escriptura. De fet, durant els tres primers mesos de correspondència amb Felice, l'any 1913, Kafka escriu tres contes importants que tenen molta relació amb el seu prometatge: La sentència, El fogoner i La metamorfosi.

La sentència explica una història molt semblant a la Carta al pare: un pare que no solament no deixa casar el seu fill sinó que l'incita al suïcidi. El fogoner i La metamorfosi focalitzen el poder en la família i el matrimoni: en el primer cas, un jove és expulsat de la família per no haver-se de casar amb la criada a qui ha deixat embarassada, i adopta com a nova família el fogoner del vaixell que el porta a Amèrica, l'ésser més insignificant del barco, que a més han despatxat de la feina. En el segon, és el fer-se petit -escarabat, animal- la forma d'escapar de la família.

Humiliar-se davant del pare

A la Carta al pare, les estratègies d'enfrontament al poder, per tant al pare, són les mateixes: ser i fer-se minúscul, insignificant. La forma processal que agafa la carta hi ajuda, perquè l'argumentació està organitzada com un judici, amb els al·legats preliminars, els acusats, els acusadors, les proves aportades pels uns i pels altres, la declaració dels testimonis, els al·legats finals, i la necessitat que es dicti sentència i hi hagi càstig i expiació de culpa.

Només que, com sempre en Kafka, els camins no són tan lineals i el que comença sent una inculpació al pare, acaba sent una autoinculpació del fill que anul·la i exculpa l'acusat, alhora que l'acusador-el fill- en auto-inculpar-se s'acaba convertint en acusat i demana per tant per sí mateix càstig i culpa. És la forma de fer-se el màxim de petit davant del pare, la humiliació màxima: fer un judici de sí mateix i auto-inculpar-se. 

El mateix any que va fer la Carta al pare, 1919, Kafka també va escriure  A la colònia penitenciària, l'argument del qual és molt semblant: un botxí, que és també qui dicta sentència i imposa les penes, acaba convertint-se voluntàriament en acusat i s'auto-ajusticia ell mateix amb una màquina de tortura que ell mateix s'encarrega de posar en funcionament.

La Carta al pare com a exemple de contradicció lògica

Kafka va tenir una relació conflictiva amb la llengua alemanya -"tensa i problemàtica" diu George Steiner. Com li passaria a Paul Celan anys després, considerava que aquesta era la llengua de l'enemic. Tot i això, ens repeteix moltes vegades tant als seus diaris com a les seves cartes, que l'únic lloc on se sent més o menys confortable és en l'escriptura. El llenguatge mateix, però, és una estructura de poder que, en organitzar-se jeràrquicament i de manera seqüencial fa que sovint el sentit quedi oprimit sota el pes de l'argumentació. Fa la impressió que Kafka va lluitar en tota la seva obra contra aquesta paradoxa i va ser sempre  conscient de l'opressió del discurs mateix sobre el que es vol dir. Per això la totalitat de les seves històries tenen aquest to contradictori i ambigu, aquesta mena de confusió i estranyesa que sovint porta a temàtiques properes del malson i a paràboles desesperades. Aquest clima d'irrealitat i desesperança es pot veure clarament en la narració Un metge de poble, escrita el mateix any que la Carta al pare.

En la meva opinió, la Carta al pare és un exemple d'aquesta lluita formal per escapar a un discurs de direcció única. La manera com ho aconsegueix és molt recargolada i sadomasoquista -Sade era un dels seus autors favorits-, però en certa manera reeixida: es tracta de construir dos discursos paral·lels que s'anul·lin l'un a l'altre, que es boicotegin contínuament. Per això l' acusador -el fill- acaba auto-acusant-se, aconseguint així que el seu discurs -que ens arriba a dir que potser era mentida- s'anul·li a sí mateix. Fins i tot quan, cap al final dóna veu al pare, acaba rectificant i reconeixent que tot allò només eren paraules seves. És un text que implosiona sobre sí mateix i queda reduït a cendra a base d'enfrontar contradiccions lògiques en el mateix argumentari. La impressió final, tot i haver adoptat la forma rigorosa d'una sessió processal, és de desordre lògic i psicològic, de solitud i de confusió. Aquesta estratègia implosiva, Kafka la va portar al límit en alguns dels seus darrers relats com ara Una doneta i Josefina la cantant o el poble de les rates.

Alimentar fantasmes

Com bé diu Harold Bloom, no hi ha autoritat espiritual en Kafka, ni per part de Déu  ni per part del pare. No hi ha mai la benedicció del pare. L'home està sol en el món amb la seva fragilitat, només queda l'escriptura. Ara bé, solament pot ser una escriptura crua i despullada, elusiva i evasiva, perquè tal i com diu un altre aforisme de Zürau: "Hi ha una meta però cap camí. El que nosaltres anomenem camí és dubte". L'escriptura de Kafka porta la culpa inserida com a pecat original, per això sempre s'obre a futurs temptatius i incerts que normalment porten a l'autodestrucció.

En un conte de la primera època -Dissort-, Kafka equipara l'escriptura a una conversa amb fantasmes. Per altra part, és força coneguda una de les darreres cartes que Kafka va escriure a Milena, el març del 1922, on l'autor txec renega d'escriure cartes. Li diu que les persones no l'han traït mai, però les cartes sí, sobretot les que ell mateix escriu. Perquè en les cartes no hi ha cap tipus de comunicació, sinó simplement una conversa de fantasmes. Quan un escriu una carta, diu, conversa amb el fantasma del destinatari, però també amb el fantasma del remitent. Escriure cartes, no és altra cosa que alimentar fantasmes. Nosaltres desapareixerem, diu, però els fantasmes mai es moriran de gana.