Després del llarg pròleg en què se'ns presenta un pare buscant la filla en una rave al desert del Marroc -el McGuffin de la pel·lícula-, comença realment el film quan aquest pare decideix seguir un grup de ravers que han eludit les indicacions dels militars i han decidit seguir viatge cap al sud a la recerca de la següent festa, presumiblement a tocar de Mauritània, travessant el Sàhara de punta a punta.
El relat avançarà -com en el cas de Conrad- a la manera clàssica de les proves de l'heroi: se succeiran les diferents dificultats que aniran sent superades, dificultats físiques -travessar rius i muntanyes-, dificultats logístiques -aconseguir benzina, eludir els militars-, dificultats emocionals -connectar i empatitzar amb els ravers-, etc. Però, de la mateixa manera que passa amb El cor de les tenebres, l'arribada a l'infern no desvetllarà cap misteri, a part de mostrar allò d'efímer que té la vida i el sense sentit de l'existència.
El silenci de la selva i el riu a la novel·la de Conrad tenen el seu corresponent al film amb el silenci del desert, que és un silenci religiós, gairebé místic. A la pel·lícula la bellesa de les imatges, volgudament estetitzants subratllen l'abisme entre la natura en estat pur i la petitesa de l'home. La mateixa funció té la sura recitada a la televisió de la cabana: el desert conté l'oració primordial, una cosa que el viatger no acaba de copsar i que no li permet connectar amb els nadius que, o bé el rebutgen, o bé solament se n'aprofiten.
Conrad, en la veu de Marlow, insistia vàries vegades que el riu que s'endinsa a la selva li recordava el paisatge de Mart, per silenciós i incomprensible. El film d'Oliver Laxe fa vàries referències a 2001, una odissea de l'espai, per exemple en els plans nocturns dels camions mostrant la lluna plena, els plans aeris dels llums dels vehicles entremig de les muntanyes, o bé els bafles finals al mig del desert, com el monòlit del film de Kubrick.
Naturalment, les referències literàries i cinematogràfiques són moltes altres, des de la més evident -però insubstancial- Mad Max, fins a Freaks, clarament explicitada a la samarreta d'un del ravers (els mutilats ens anticipen el camp de mines), o les explosions finals que remeten a Méliès i als orígens del cinema on, com un joc de màgia, una explosió fa desaparèixer una persona. I per descomptat, a part del llibre de Conrad, no cal oblidar els relats seminals: Orfeu -sortir de l'infern sense mirar enrere- i Odisseu -en aquest cas anant i tornant amb el gos.
El film d'Oliver Laxe obre molts més fronts. Per exemple, els raïls de baixada són els mateixos que els de pujada, tal i com ens fa notar el muntatge, però la gent que baixa i la que puja són diferents. El tren que torna obre significats que van des dels de tipus apocalíptic fins als més prosaics que fan referència a la immigració i els refugiats -sense oblidar, de reüll, tant un descarrilament al mig del desert, com els trens d'Auschswitz, perquè, de fet, el títol de la pel·lícula no ho desmenteix.
Encara queden altres lectures simbòliques per fer, com ara el paper que juga el turisme occidental a països del tercer món, o el valor que es pugui donar al film a la música electrònica, que tal i com diu una raver, no significa res, només serveix per ballar. Com Kurtz a El cor de les tenebres, la troupe multicultural de friks simbolitzen Europa. Una Europa esgotada, passiva, que es pensa lliure, però que l'únic que fa és fugir i evadir-se.
Una darrera interpretació del film és buscar el sentit del viatge en el viatge interior del protagonista, i encara una altra és la metàfora del viatge beckettià cap a enlloc. Potser un dels encerts del film és que permet totes aquestes lectures, potser un dels punts fluixos és el gir apocalíptic final que no afegeix res de substancial a la història, passant de puntetes al fet que el territori que estan travessant els occidentals sigui la terra dels saharauis, minada i embrutida per la desídia dels espanyols i el colonialisme dels marroquins.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada