LA VEU!, LA VEU!, Conrad a l'Àfrica

racisme

És coneguda l'andanada que Chinua Achebe va fer contra el llibre de Conrad qualificant-lo de racista ("Una imatge de l'Àfrica: racisme a El cor de les tenebres de Joseph Conrad", Massachussets Rewiew, 17, 1977). No li faltava raó a l'escriptor nigerià a l'hora d'assenyalar coses òbvies com ara que a la novel·la els africans no tenen veu -o bé tenen una veu incomprensible, que ve a ser el mateix- i que la contraposició entre civilització i barbàrie, que és l'eix del text, és tan plana que agafa un caràcter marcadament racista, en no reconèixer als africans cap mena de cultura ni d'organització social. Amb prou feines són ombres que s'entreveuen rere l'espessor del bosc.

Sovint s'ha volgut disculpar Conrad apel·lant a l'esperit de l'època, on aquesta visió jerarquitzada de les cultures era el paradigma imperant. Abans d'anar a l'Àfrica, però, l'escriptor ja havia viatjat per tot el món i sabem per la seva correspondència que el 1881, per mediació del seu oncle, Conrad havia rebut l'encàrrec de recollir tots els cranis de nadius que pogués per tal d'ajudar en la recerca del Museu de Craniologia de Cracòvia, cosa que no sabem si mai va arribar a realitzar.

 

un destacament del progrés

Dos anys abans que El cor de les tenebres, Conrad va escriure la seva primera reflexió sobre el Congo en forma de conte, An Outpost of Progress, que podríem traduir com "Un destacament del Progrés", on ja es plantegen la totalitat de temes de la novel·la, només que d'una manera menys subtil. Per exemple, els homes blancs que són enviats a aquest lloc avançat per recollir ivori són igualment cecs i sords tant pel que fa a la natura com als nadius, però acaben igualment embogint al cap d'uns mesos de la seva arribada. És curiós com, en el conte, les atrocitats per aconseguir més ivori siguin transferides a la comunitat negra, mentre que als dos responsables blancs només  se'ls pugui retreure de fer la vista grossa.

 

el viatge i les seqüeles

Tot i firmar un contracte a llarg termini -presumiblement de dos anys-, el viatge de Conrad al Congo va ser un viatge llampec de poc més de sis mesos, i per la narració tant de la novel·la com del conte i dels seus diaris, més aviat fa la impressió que va ser una fugida en tota regla, deguda al xoc físic -malària i disenteria- i sobretot mental que va patir. Per la seva correspondència sabem que l'estada al Congo va deixar profundes cicatrius que van tardar molt a curar-se si és que se'n va recuperar mai. També, és veritat, que va ser el punt d'inflexió per deixar la vida de mariner i prendre's seriosament l'ofici d'escriure (a l'Àfrica s'havia endut el manuscrit del que seria el seu primer llibre).

Podem especular que, amb una estada tan curta, poca cosa del món dels congolesos podria aprendre, però sí que va tenir els ulls prou oberts per adonar-se de la brutalitat de la maquinària colonial. És probable que fos aquest xoc moral el que el portés a imaginar primer la narració Un destacament del Progrés i després El cor de les tenebres, de tal manera que és comprensible que una de les formes més habituals de llegir la novel·la sigui en clau de viatge interior. El mateix Conrad es va afanyar a dir més d'una vegada que calia fer una lectura simbòlica de la seva obra.

 

el silenci i les veus

Tant al conte com a la novel·la s'insisteix en el caràcter indesxifrable de la natura salvatge, i aquí s'hi inclou tant el riu com la selva i els seus habitants. El llenguatge dels negres és un balbuceig incomprensible i el llenguatge del riu i el bosc és presentat sempre com a silenci, de tal manera que es diu reiteradament que els europeus són sords davant el que puguin dir riu i selva. A part del caràcter simbòlic del silenci de l'entorn (de fet, la selva és molt sorollosa), que per incomprensible el fa igualment amenaçador, també és veritat que aquest silenci africà es contraposa de manera explícita a les veus europees.

Tal i com ens diu Adam Hochschild a El fantasma del rey Leopoldo (Ed. Península 2007) a Europa, des de mitjans del segle XIX, les úniques veus que arribaven de l'Àfrica eren les dels exploradors, que venien els seus llibres plens de tòpics d'aventures com a best-sellers. Una altra veu distorsionada era la dels diaris, que, a part de les aventures de Livingstone i Stanley, publicaven reportatges pagats pels interessos colonials -com ara el rei Leopold II de Bèlgica- que feien passar el seu afany extractiu per empresa civilitzadora.

Al conte, aquesta veu (que literalment se sent en forma de crit a través del riu als darrers paràgrafs de la història) és la veu del Progrés, en nom del qual els dos treballadors blancs han estat contractats per la seva tasca a l'Àfrica. A la novel·la, la veu és la veu de Kurtz.

 

kurtz

Comparant el conte i la novel·la queda força clar -i així ho va reconèixer el mateix Conrad més endavant- que el que volia dir l'autor sobre la seva experiència al Congo es podia dir més ben dit i de manera més extensa que no pas ho va fer en el seu primer intent.

Paisatge i africans continuaran lluny de la comprensió occidental. Per accentuar aquest sentiment de llunyania cultural, Conrad usarà explícitament un llenguatge elusiu i embolcallant, sovint enllaçant cascades de metàfores com ara: "Els boscos eren impassibles com a màscares, pesants com les portes tancades d'una presó, amb el seu aspecte de coneixement amagat, de pacient expectació, de silenci inabastable". I, sobretot, introduirà dos narradors que filtraran la història: un narrador anònim que explica la història que Marlow va explicar que va viure en primera persona.

La cerca de Kurtz riu amunt és la principal innovació d'un text respecte de l'altre -una mena de McGuffin, de fet-. Això fa que els dos protagonistes del conte, que estan en un mateix pla, es desdoblin en la novel·la en Marlow (l'heroi que arriba, busca i mira sense entendre res) i Kurtz (l'antiheroi triomfador que ja està de tornada).

 

europa

Conrad va haver d'anar a signar el seu contracte a Brussel·les perquè la companyia que el va contractar treballava pel rei Leopold II de Bèlgica, que era, de facto, l'arrendador de totes les terres del Congo. Marlow va signar el seu contracte en una ciutat que "sembla un sepulcre blanc" (mai no es menciona Brussel·les a El cor de les tenebres, de la mateixa manera que mai no es menciona el Congo).

De Kurtz, el que sabem és que es va educar "parcialment en anglès"(com Conrad, de fet) i que "la seva mare era mig anglesa i el seu pare mig francès". Del nom en deduïm també una part alemanya. Només amb això ja se'ns fan explícites tres potències europees que es van repartir l'Àfrica a la Conferència de Berlín el 1885. Més endavant el text encara ho dirà més clar: "Tota Europa va contribuir a fer Kurtz". No es pot ser més explícit: Kurtz, a la novel·la, simbolitza Europa.

 

la veu!, la veu!

Tot i que coneixem pel relat de Marlow que les darreres paraules de Kurtz abans de morir seran: "L'horror!, l'horror!", durant l'aproximació riu amunt cap al lloc on es troba Kurtz un tema recurrent que tothom comenta és la fascinació per la veu de Kurtz, "una veu greu, profunda, vibrant" capaç de seduir tothom. Una veu que parla d'art, política, que recita poesia, que explica històries, etc. Una veu que enamora i s'imposa de tal manera durant el relat que, quan finalment Marlow coneix Kurtz, el narrador fins i tot s'atreveix a substituir la fórmula de l'horror per la de la veu, repetint vàries vegades "Una veu!, una veu!".

Aquesta veu, que és Europa (i la veu del Progrés, tal i com se'ns deia a Un destacament del Progrés), dirà encara algunes altres coses en el seu deliri abans de morir. Per exemple dirà: "El meu Pla, el meu ivori, la meva estació, el meu riu, el meu...". I també dirà: "Extermineu tots els salvatges".

Estem temptats de veure en aquesta veu europea el logos occidental. Aquest logos que mutarà de raó colonial a raó tecnològica i possibilitarà les grans matances del segle XX, l'holocaust i la bomba atòmica.

Al final del llibre, Marlow tornarà a "la ciutat sepulcral" per visitar la vídua de Kurtz. Quan aquesta li pregunti per les darreres paraules del seu marit, Marlow li dirà que les hi va adreçar a ella. Europa només vol sentir mentides sobre el que va fer a l'Àfrica. No en vol saber res del seu comportament inhumà.