D´Addis Abeba a Palafolls (passant per Malabo)

 

Vaig tenir la sort de ser a Addis Abeba el passat 1 de setembre i de veure amb els meus propis ulls la gran manifestació –que algunes fonts xifren en 80.000 persones- que va recórrer el centre de la ciutat desafiant la insistent pluja que descarregava des de primeres hores del matí. D'entre les nombroses columnes de gent que anaven desfilant des dels suburbis del nord de la ciutat cap a la zona d'Arada, vaig poder llegir finalment una pancarta en anglès –la immensa majoria eren escrites en amarinya-, el lema de la qual era clar i diàfan: “La Constitució és la garantia de la Religió”. La protesta, s'inscrivia, doncs, en el marc d'una Constitució, on la minoria musulmana –un terç de la població, però que va creixent exponencialment- se sent incòmoda en un Estat que es declara oficialment  cristià-ortodoxe.

Pocs dies després vaig participar a la Via Catalana, concretament en el tram 523 corresponent a Palafolls. Per dir-ho grollerament, la protesta catalana, entre altres coses, també posa el dit a la nafra en l'esgotament de la Constitució espanyola del 1978.

Suposo que és una obvietat dir que l'ocupació de l'espai públic per part de la ciutadania és un indicador fiable no només de la llibertat d'expressió, sinó de la salut democràtica d'una comunitat. És interessant observar, en el cas d´Etiòpia, com una Constitució, que sol ser presentada per part dels africanistes com a modèlica pel seu plantejament federal i de reconeixement de les minories, pot ser qüestionada per una part important de la propia població –i no només els musulmans- en una demostració de força suficient per fer pensar en una revisió a curt termini.  L'ocupació in extenso del territori per part de la Via Catalana merexeria una interpretació més acurada que la propia festa participativa que se'n desprenia. En tot cas, en el crit de la independència també trontollen  alguns dels falsos mites de la sacralitzada Transició espanyola.
Tot això porta a pensar en per què no són possibles les manifestacions a Guinea Equatorial, malgrat que les lleis ho permetrien. Ja vaig argumentar en un altre lloc que la reforma de la Constitució guineana, era a la pràctica un Cop d´Estat encobert per assegurar la continuïtat en el fill del dictador, i que la població, de fet, ha continuat vivint en un Estat d'Excepció permanent, on l´ocupació de l´espai públic per protestar –i a la pràctica tot tipus de disidència- només pot ser interpretat des del poder com un  afrontament i una provocació, i no pas com un dret ciutadà bàsic.