Llegir Alice Munro

Per Sant Jordi d´aquest any vaig comprar per regalar el darrer llibre de contes de la canadenca Alice Munro Estimada vida. Poc em podia imaginar llavors que, després de llegir-lo, seguiria compulsivament amb El progreso del amor, La vida de las mujeres, La vista desde Castle Rock, Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni, Las lunas de Júpiter, Amistad de juventud, Demasiada felicidad, El amor de una mujer generosa, Escapada i Secretos a voces. En edicions diverses, d´editorials diverses, de butxaca, tapa dura, trobats en diferents llibreries, i fins i tot un parell d´ells –localitzats en llibreries virtuals– van viatjar milers de quilòmetres per correu abans de fer pila amb la resta.

És veritat que portava un temps interessat en la teoria queer, que seguia més o menys els debats sobre la nova masculinitat, o  que fa molts anys que –com molts mascles– estic perplex pels nous rols que juguen les dones en tots els camps, però també en el relliscós reducte de les emocions. Que acabava de llegir un parell de textos de la sociòloga Eva Illouz: L´Amor, la Raó, la Ironia i ¿Por qué duele el amor?. I també és veritat que no perdia ocasió en sopars, trobades, sobretaules, festes, o reunions diverses de plantejar aquests temes i interpel·lar amics i amigues que en ocasions acceptaven el repte, però en d´altres em miraven amb cara d´estranyesa.

Per altra part, tot i no ser un gran lector comparat amb gent que conec, sí que és veritat que al llarg dels anys a vegades m´he concentrat en temes, gèneres literaris o autors, suposo que com tothom. Voler llegir tot el que hi hagi d´un autor, però, és una cosa que no se sol repetir gaire sovint. Recordo l’obsessió juvenil per Cortázar i Borges –i per Nietzsche i El Víbora!-, per exemple. I després per Gombrowicz, Canetti, Beckett, Carver... I els darrers anys m´ha passat una mica amb Bolaño i sobretot amb Sebald.

Per mi la literatura –com totes les arts– és consol, i sempre m’havia malfiat de tots aquests que fan apologia de la literatura com a coneixement. Però aquesta vegada els haig de donar la raó: a les planes d´Alice Munro he trobat més llum que en tots aquests assajos sobre el cos, el gènere, la sexualitat i les derives de l´amor. A més a més és una narradora extraordinària. Potser simplement la cosa és tan senzilla com el que diu aquesta pintada capturada l´estiu passat al barri de Graça de Lisboa: “O amor é importante!”.