Un trozo invisible de este mundo

"Un trozo invisible de este mundo", o sigui teatre. Diumenge passat 15 de setembre al Teatre Lliure el públic es posa dret massivament tot just surten a saludar els actors per primera vegada. "Una mica exagerat, no?", diu qui m´acompanya, al meu costat. I penso que sí, però encara no sé ben bé per què.
Perquè els textos estan ben escrits i la interpretació de Juan Diego Botto és, al meu parer, magnífica. La música, el clima, l'escenografia, la interacció amb el públic... en fi, cap queixa. Però no m'ha acabat d'emocionar...
Que potser ja tenim el cap massa ple d´immigrants, sense papers, dictadures, desapareguts, que ens hem tornat insensibles? Espero que no sigui això.
En canvi només sentir les punyents melodies guineanes en la veu d'Astrid Jones ja se'm va posar la pell de gallina. Tot i que interpreta la història d'una congolesa morta en un CIE español, no vaig poder treure'm del cap ni un segon la tragèdia de la seva pròpia gent, els "fernandinos" de Santa Isabel a l'antiga Fernando Poo. Astrid, tot i que probablement nascuda i educada a Espanya o en algun altre país europeu, portava inscrit al rostre, als gestos i sobretot a la veu el pes dels seus ancestres: esclaus anglòfons alliberats a Libèria o a Sierra Leona, que van fer fortuna i es van convertir en elit política, econòmica i intel·lectual a la Guinea colonial espanyola i que ho van perdre tot després de la independència.
Fa mesos, en una llibreria d'ocasió vaig trobar un text d´Édouard Glissant que no ha parat de donar-me alegries: el fil conductor és el mestissatge i la barreja cultural. Diu Glissant que la missió del poeta avui dia és escriure davant de totes les llengües del món, però seguint el "rastre" de la pròpia, sobretot si és mestissa o criolla. Juan Diego Botto escriu davant la llengua de tots els invisibles, però el rastre ens arriba en la veu de la guineana: rastre d'Àfrica, d'anglès, d'espanyol, i finalment de pidgin la llengua mestissa dels seus pares i avis, encara viva avui dia a Guinea Equatorial.