El forner de Cap Skirring

L’estiu del 2002 vam travessar la Casamance  des de Tambacunda fins a l’Atlàntic. Un parell de setmanes abans de marxar vam saber –a través de l’Agència Senegalesa de Notícies­– que el conflicte animat pel M.F.D.C (Moviment de Forces Democràtiques de la Casamance) havia reviscolat tràgicament amb un seguit d’emboscades i enfrontaments que havien causat vàries víctimes –entre morts i ferits– en l’exèrcit senegalès. Per aquesta raó ens va caldre passar una cinquantena de  controls militars o policials en el periple est-oest i una vintena més entre Ziguinchor i la frontera gambiana; aturades que podien anar de la simple revisió dels passaports fins a baixar del vehicle i buidar les bosses d’equipatge per escorcollar-ho tot minuciosament.

La impressió d’aquells dies és agredolça: per un cantó, la magnificència del paisatge i la visió d’un país ric de terra fèrtil, tan diferent de les planes ermes del nord; la màgia dels manglars en el delta del riu, l’estada idíl·lica a l’illa de Karabane, les platges de sorra blanca de l’Atlàntic… Per altra banda, el país estava ocupat per l’exèrcit, el turisme, foragitat i per tant vam haver de passar el mal tràngol de ser hostes únics a hotels, restaurants i mercats, i sentir en carn pròpia el malbaratament de l’escassa infraestructura turística i la nul·la incidència dels nostres diners en la població local.

Tot i això, em vaig passar el viatge intentant esbrinar i aprofundir en les raons dels diferents pobles de la Casamance per enfrontar-se al centralisme de Dakar. Els resultats van ser decebedors: a cada persona que m’acostava per plantejar-li el tema, el defugia inexorablement, fins que algú em va obrir els ulls en explicar-me el motiu que es veiessin tan pocs joves pels carrers: tot i ser vacances escolars, els joves havien marxat dels pobles majoritàriament cap a Dakar perquè eren els primers a ser detinguts pels militars com a sospitosos d’ajudar o donar cobertura els grups rebels.

Així que ja m’havia més o menys resignat fins que, en els darrers dies d’estada a Cap Skirring –les platges del qual només estaven ocupades pel bestiar pasturant i els nens jugant a futbol– vaig fer el meu darrer intent en abordar un jove en una terrassa d’un bar. Recordo com anava mirant insistentment a dreta i esquerra mentre jo li feia preguntes i com em va tallar secament amb un “d’això no se’n pot parlar”. Així que, canviant de tema li vaig dir que jo feia de forner a Catalunya i em vaig disposar, al meu torn, a fer una breu exposició sobre els catalans, però em va interrompre tot dient: “Vostè és Forner? Si vol, el puc acompanyar a conèixer el forner de Cap Skirring. No és gaire lluny, als afores del poble…”. Primer vaig dir que no, però vaig tenir un pressentiment i vaig acceptar. El forn no era una botiga, sinó una casa particular al pati de la qual hi havia un forn dels que anomenem de tipus “morú” i que encara se’n veuen a moltes cases de pagès de casa nostra. L’obrador era el menjador de casa i els estris les seves mans i un parell de gibrells de plàstic. Em va convidar a tornar de matinada perquè veiés el procés de la cuita i li vaig donar les gràcies tot dient-li que no calia i comprometent-me a enviar-li les fotos que va voler que li fes a les seves filles.

I va ser a la tornada cap a la mateixa terrassa on estàvem que el noi em va explicar que simpatitzava amb un partit polític local anomenat Partit de la Terra, que havia guanyat les darreres eleccions municipals a molts indrets de la Casamance, però que per llei no es podia presentar a les eleccions generals. Quan li vaig dir que jo mateix, temps enrere, allà a Catalunya havia simpatitzat amb un moviment que portava un nom semblant, se li van il·luminar els ulls i em va dir: “A veure, expliqui’m això de Catalunya…”