Molts anys després, davant la pantalla de
l’ordinador, l’aprenent de blogaire havia de recordar aquell matí glaçat en què
el seu pare el va fer llevar perquè veiés Mallorca.
Que García Márquez ens perdoni per escarnir-lo
però la cosa va anar una mica així. A la matinada, quan el dia clareja, just
abans que surti el sol; sempre després de dies ventosos i sempre al gener o al
febrer; el ritual que es va repetir tres o quatre vegades mentre era un infant
consistia en llevar-se ràpid, creuar el carrer, baixar pel correló dels
Gitanos, alçar la vista, i allà davant, sobre l’horitzó, en el tros de mar que
deixa veure la depressió del Llobregat des del límit oest del Vallès
Occidental, una roqueta, de vegades dues, alguna vegada nítides, d´altres
borroses: mira!, Mallorca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada