Nymphomaniac: l'ànima europea

Des dels inicis, com ara en la hipnòtica mirada d´Europa, aquell film-tren de títol inequívoc que recorria les interioritats de l´Alemanya nazi, l´obra sencera de Lars von Trier pot interpretar-se com una insistent anàlisi de l´ànima europea, o si es vol de la destructiva vocació d´universalitat dels valors del Vell Continent, això que en podríem anomenar la cultura occidental.

El mèrit del danès és que recull i s´inscriu en la tradició nòrdica tant en l´aspecte formal -l´interior de la casa on és acollida la protagonista sembla tret d´un film de Dreyer o un quadre de Hammershøi- com en els continguts on ressonen no només Strindberg o Ibsen sinó també Kierkegaard i Nietzsche -el personatge que dóna la rèplica a la protagonista sembla arribat directament de Gertrud, però amb la verborrea filosòfica d´un personatge de Bergman-. El to és de denúncia i la diagnosi malaltia: des del primer dia, Lars von Trier ens ensenya l´Europa agonitzant dels nostres dies fruit dels seus propis excessos intel·lectuals i de les seves ambicions: després de l´àpat de violència i sexe, el nihilisme com a horitzó i punt d´arribada, tal i com se´ns dibuixava amb precioses imatges a Melancolia.

Sovint el director danès agafa el punt de vista narratiu femení, justament com a revulsiu d´aquesta europeïtat calvinista i reprimida, d´aquest violent món masculí del que som deutors: tant a Rompiendo las olas com a Dancer in the dark, o Dogville, només és possible el miracle gràcies a la força de l´amor encarnat per la dona. Per això la denúncia de la societat patriarcal i la transgressió també planen en la filmografia de l´autor de Los idiotas, pel·lícula que, juntament amb el manifest Dogma, dóna també sentit a aquest impuls d´alliberament formal i moral, en la tradició danesa que alguns anomenen liberalisme cultural.

Resulta en aquest sentit particularment interessant que l´estructura de Nymphomaniac correspongui no tant a La Ronda de Schiller sinó més aviat a Les mil i una nits. Efectivament, no es tracta d´una roda tancada de festives relacions eròtiques, sinó del plaer de la narració, d´explicar i escoltar, en aquest cas un seguit de capítols sexuals mecànics i sense ànima que acaben en l´autodestrucció i el reconeixement malaltís de l´addicció.

La comparació amb Les mil i una nits és clarivident: mentre l´Orient ha inventat -i en certa manera conservat- una tradició eròtica on la dona és el centre del misteri amorós, Occident ha medicalitzat i passat per la ciència la sexualitat, aconseguint així desencantar també l´amor i el poder femení en les relacions de parella. El resultat no és tant l´alliberament sexual, sinó la identificació de patologies de rel emocional, l´entronització de la dona com a objecte i la pornografia com a model. És simptomàtic que la protagonista expliqui la seva història com a conseqüència d´haver descobert el poder femení sobre l´home, però que al final es reconegui equivocada per no haver sabut identificar l´ingredient secret de la sexualitat: l´amor.

El film, finalment, deixa un regust agre a la boca perquè si per un cantó aposta per un reencantament en les relacions humanes perquè no depenguin de fredes transaccions físiques i emocionals, per l´altra, l´autor ens està dient, que el model d´home occidental que escolta, també és una ficció, i que si cal redefinir els papers de l´amor, tant necessitats n´estem els uns com les altres. El pare de la protagonista, un metge humanista que sembla tret d´una obra de Txèkhov, ensenya a la filla a veure l´ànima dels arbres quan aquests estan despullats de fulles a l´hivern. En aquest nostre hivern europeu, l’ànima se´ns mostra cansada, apallissada, desorientada, gairebé exhausta.