Còmics i llenguatge

Jo vaig ser d'aquells adolescents que no surten de casa sense els retoladors i la llibreta a la bossa. Des de petit que he llegit tebeos i n´he seguit llegint sempre, amb els lògics alts i baixos de l'edat i les preferències. He tingut la sort de viure en una zona i uns moments no només de grans dibuixants, sinó també on s'ha editat i traduït tant el bo i millor del còmic mundial com el dibuix més underground o els fanzines més estripats, Per acabar-ho de rematar, l'aficionat al còmic no només disposa aquí de les trobades anuals dels Salons del Còmic i del Manga, sinó que, a més a més, té al seu abast una petita xarxa de llibreries especialitzades on es poden trobar des dels clàssics de sempre fins a les darreres novetats en diferents idiomes.

Alguns diuen que el dibuix és un art universal que, com la música o la dansa, no necessita traducció i s'entén a primer cop d'ull. Si hi pensem fredament, però, ens adonarem que fins i tot la pintura, com la resta de les arts, és deutora d'un context cultural -i per tant també d´un llenguatge i sovint d'uns idiomes- que li donen sentit.

Un exemple de còmic que no necessita gairebé diàlegs en cap idioma –en té prou amb unes quantes onomatopeies-  és el sorprenent Pudridero de Johnny Ryan (Entrecomics i Fulgencio Pimentel 2012), una raresa tant en el traç com en el tractament narratiu, però que beu directament de tot el background occidental -des del cinema fantàstic fins a la poesia beat, passant pels superherois-, referents sense el quals la novel·la seria una altra cosa.

 

A l'altre extrem, una obra que fa de l'idioma la seva pròpia matèria: English is not easy de Luci Gutiérrez (Blackie Books 2013) és un èxit editorial merescut perquè ensenya el recorregut vital de l'autora aprenent anglès a Nova York en forma d'original gramàtica dibuixada.

 

Hi ha dibuixos -i dibuixants- que van més enllà de les pròpies paraules i es col·loquen en un pla metalingüístic. Els dibuixos de Miguel Noguera, per exemple Ser madre hoy (Blackie Books 2012) -i els seus espectacles-, clarament ho són. En aquest sentit, entre el que he llegit darrerament m'ha agradat molt el recull de tires que el dibuixant Tom Gault va publicar al diari anglès The Guardian: You´re all just jealous of my jetpack (Draw & Quarterly 2013) és una selecció d'enginyosos esquetxos culturals que fan les delícies d'un cert tipus de lector: picades d'ullet crítiques del nostre món cultural, dibuixat, això sí, amb un estil personalíssim i àcid sentit de l'humor.

I, finalment, hi ha còmics que no importa en quin idioma els llegeixis, perquè la història és traduïble i la veritable força està a les imatges. Per exemple la novel·la gràfica de l'autora belga Judith Vanistendael When David lost his Voice (SelfMadeHero 2012), que ignoro si es pot trobar en el seu original francès o en traducció castellana, però sí que està disponible en la traducció anglesa. Es tracta d'una narració amb un desplegament de recursos gràfics i tècniques visuals molt potent que donen excel·lent cobertura a una melancòlica historia vital d'una família dels nostres dies.