Heterodoxes

1.- dansa

Alguns vam tenir la sort, aquesta passada tardor, de recuperar el primer espectacle de Los Corderos Crónica de José Agarrotado que es remunta a gairebé deu anys enrere. Sort, perquè l´obra impressiona; encara que acostumats ja a una dansa híbrida que explora el teatre i altres camps amb feliços resultats com ara en Sol Picó o Marta Carrasco, el que fan Los Corderos, i això es confirma en el seu darrer treball ULTRAinnocència que s´acaba de veure al Mercat de les Flors, és una altra cosa: buscant el ritme en el soroll, usant les paraules com a moviment, fonent força física, coreografies, humor i narració en un continu no sempre amable de seguir, el resultat final és sempre en forma de pregunta: no tant què és el que hem vist, sinó més aviat qui som, què ens passa i per què això m´ha agradat tant.

 2.- cinema

Un altre franctirador del negoci cultural és Albert Serra. La darrera pel·lícula, ara a la cartellera Història de la meva mort, és un pas més en la relectura de llocs comuns de la cultura occidental: després del Quixot i els Reis d´Orient, ara és el torn de Casanova i Dràcula. Cinema endogàmic sense gaire concessions, Serra acostuma a rodar amb la imatge com a matèria primera, aconseguint moments estèticament brillants que l´acosten a Bela Tarr, per exemple, i on la narració es va construint a remolc, cosa que el fa treballar amb actors no professionals i on la paraula pren una estranya i escassa volada, cosa que l´acosta per exemple a Lisandro Alonso. El resultat sol ser un cinema pausat, de digestió lenta, però també tediós i pretenciós segons els seus detractors.

 

 

3.- exhibició

Precisament, la pel·lícula d´Albert Serra es pot veure a Barcelona a la nova sala de Sants Zum Zeig, una pantalla d´una seixantena de butaques, amb un agradable bar on s´hi pot menjar, però on el més interessant és que s´hi poden veure films de difícil distribució en un format rotatori que permet programar-se un mateix el millor dia i hora per visionar el que interessa. Seguint una mica l´esperit del Meliès i el Maldà, aquest nou cinema aposta per una renovació en el visionat, sense renunciar a la pantalla gran ni als films no-comercials. El que ja fa uns anys ha passat amb el teatre -sales petites i llocs alternatius que permeten la producció i exhibició de textos que d´altra manera no sortirien a la llum- sembla que també podria funcionar amb un cert tipus de cinema, i a part de la pantalla de l´Xcèntric, la Filmoteca i els festivals de cinema independent, hi hagi també llocs habituals on assistir a veure bon cinema.