Algunes notes sobre Her

Hi ha qui veu el film com un mer reflex sociològic del món actual en què vivim, amb éssers solitaris, incapaços de relacionar-se socialment i emocionalment amb la resta sense la crossa tecnològica i vivint la vida com si fos un videojoc més de la seva col·lecció. Cal aclarir aquí que es tractaria d´un món occidental, blanc, i d´una edat i una classe social determinada, clar...

Altres destaquen la importància de la veu en allò humà, recolzant-se en les darreres teories neuro-científiques que reforcen aquesta visió constitutiva i constituent de la veu, on els nadons ja amb pocs dies de vida són capaços no només de reconèixer la veu de la mare, sinó fins i tot de discernir diferents veus i diferents idiomes.

En el meu cas, el sistema operatiu protagonista de la pel·lícula, em va portar directament a HAL, l´ordinador rebel de 2001, una odisea del espacio, i per tant vaig veure-hi temes més aviat relacionats amb què és i com es dóna la consciència i per tant també l´enllaçaria amb Blade Runner, un altre clàssic.

Pel mateix motiu, aquest és un film que parla de la identitat, de què li dóna fonament i de com es reconeix. No tant important aquí és la veu com el llenguatge mateix, perquè sense cos, el llenguatge inventa una persona capaç de seduir i enamorar, per tant amb una personalitat i identitat pròpies i úniques. Aquí, com a subtema hi és evident el fet que la identitat dels altres la construïm també des de nosaltres mateixos, amb el nostre saber, els nostres desitjos i intencions. La idea d´identitat sempre canviant, sempre en construcció.

També hi vaig veure de seguida una versió contemporània del Cyrano de Bergerac. És la veu d´un altre que sedueix, en aquest cas, l´altre no hi és -tot i l´acudit del programa d´ordinador que arriba a reflexionar en un diàleg del film que tant els humans com les màquines estem fets de matèria-. I amb una altra ressonància interna perquè el protagonista, escriptor per encàrrec no deixa de sertambé una versió moderna de Cyrano, més ridícula, a mig camí de refinat seductor i rutinari mecanògraf.

Se´m van obrir els ull també quan en una tertúlia sobre el film algú em va fer veure que podria ser llegida fins i tot com un manifest de les teories queer, on no importa amb qui et relacionis, ni quin tipus de relació estableixis, ni pensis mai en termes de sexe o gènere convencionals: així tant la relació del protagonista com de l´amiga amb els respectius sistemes operatius ens estarien reforçant aquesta idea que en termes emocionals i sexuals tot s´hi val i res està per sobre de res.

Finalment, en les pel·lícules de Spike Jonze sempre hi surt un escriptor una mica tonto, desubicat i perplex -sens dubte ell mateix, també a  Being John Malkovich i Adaptation-, que obre la paradoxa de la creació: és aquest ésser fràgil i inestable el que inventa, el que crea realitat, el que fa somiar els altres. El misteri de la literatura, la màgia de la narració podríem dir, ofert en termes de metallenguatge.

També, per acabar, com m´ha fet veure una altra persona, potser es tracta simplement d´una història d´amor, d´una altra bona història d´amor, on tampoc no importen ni la identitat ni la corporeïtat dels protagonistes, sinó simplement que és creïble perquè ens atrapa i ens agrada.