Needcompany & Jan Lauwers, The blind poet: Destrucció, violència, art

 

Sembla com si la Needcompany de Jan Lauwers s’hagués aturat a pensar sobre sí mateixa i a preguntar-se pel seu estatus de Modèlica Companyia Multicultural de Teatre. El resultat seria la posada en escena de The blind poet que vam poder gaudir el passat 1 d’octubre  dins el TNT –Terrassa Noves Tendències.

L’obra s’estructura en set monòlegs on cada un dels actors i músics de l’espectacle busseja en les seves arrels per escatir trets de la seva identitat. El balanç general no pot ser més desolador  perquè tant les referències històriques com les biogràficament més properes es funden totes en les guerres o en les desgràcies. El passat de quaranta generacions de ferrers en la família del propi director porta directament a la Guerra Santa de les Creuades. El judaisme d’una altra porta inevitablement lligat l’Holocaust. El fet de ser àrab o musulmà tampoc por desfer-se de l’estigma de la sospita i la malfiança. Si tens rels germàniques portaràs les guerres mundials a sobre. Si les tens xineses o nòrdiques també hi haurà conflictes on relacionar-les. En el terreny purament personal els records on cada actor fonamenta part de la seva identitat són també ferides no menys sagnants. Que si la mare addicta a les drogues i sempre col·locada,  que si el pare borratxo i la mare induint el fill a robar, la soledat i l’exclusió de l’emigrant del sud en terres europees, aquella vida que vaig deixar de salvar per covardia o la tendència al càncer que m’identifica.

Els estudis sobre la memòria ens diuen que els records s’associen sempre amb emocions i que això explicaria perquè normalment els records dolents i traumàtics queden gravats a foc en la nostra ment. Això que val en termes individuals, hi ha qui ho extrapolaria també en termes col·lectius. Malgrat tot, en la meva opinió, l’acumulació de fets desagradablement traumàtics del conjunt d’actors de l’obra obeeix a una altra finalitat: per un cantó relativitzar el concepte d’identitat col·lectiva –ja sigui en termes de nacionalitat, religió o cultura–, i per l’altra mostrar que la identitat individual no està mai tancada, està sempre en construcció, oberta a un futur incert d’experiències que continuaran modelant-nos.

I aquí és on entra la figura del poeta cec representada per Abu al’ala al Ma’arri nascut a prop d’Alep, a l’actual Síria, l’any 973. Al Ma’arri va tenir molt èxit a la seva època i va arribar fins i tot a viure molts anys al cor del califat a Bagdag sota la protecció dels poderosos. Anys després, però, la seva poesia va caure sota sospita pel seu marcat escepticisme cap a la religió i el seu pessimisme general sobre la condició humana. Fins al punt que recentment, quan va començar la guerra de Síria i les tropes d’Al Qaeda van entrar al seu poble, el primer que van fer va ser decapitar-ne l’estàtua. L’altra poeta citada, Wallada bint al Mustakfi va viure al segle XI a Al Andalus en el bell mig de l’esplendor cultural àrab a la Península Ibèrica i entre altres coses va lloar el paper de la dona en aquesta societat, mentre a Europa només pensaven en les Creuades, època on no només s’imposa l’armadura del cavaller sinó també el cinturó de castedat de la dona durant l’absència.

Mitjançant la tria dels versos d´aquests dos poetes, Lauwers llança una crítica directa a l’eurocentrisme i a l’androcentrisme. Perquè si la història l’escriuen els vencedors, en el nostre món aquests són occidentals i homes. “Jo sóc totes les dones”, diu una de les actrius. “I també sé tirar pedres”, diu l’altra. “Nosaltres érem el centre del món”, diu l’actor noruec referint-se als víkings. “La Xina ja domina el món”, diu l’actriu indonèsia amb arrels xineses. El món àrab va ser també el centre del món durant uns quants segles. I per tant mitjançant aquests poetes l’obra llança una crítica a les imposicions culturals, religioses i de gènere.

Lauwers aposta, amb Al Ma’arri, pel relativisme i l’escepticisme però no necessàriament pel pessimisme. Tot i que l’escenografia final destaqui monstruosament les màquines de guerra i un gegantí tumor cancerós, hi ha alguna cosa poètica en l’ase mort que ha presidit tota l’obra i que protagonitzarà la coreografia final cavalcat per la primera actriu. L’ase –o el cavall– heroi anònim que carrega sobre seu tot el pes de les Creuades, serà elevat a símbol de l’alliberament de la desgràcia a través de l’art. I ho faran, més de mil anys després, els hereus d’aquells que el van ferrar i que ara són artistes. “Shakespeare també era un poeta cec, i Joyce i Homer...”, diu un dels actors, com si l’art estigués més enllà de les identitats, com si pogués també transcendir la violència: l´equí i la diva fent la volta d’honor per sobre de guerres i de malalties.