Kalamaja

Kalamaja és el barri de pescadors de Tallinn. És preciós: cases de fusta pintades amb tons pastel, de tant en tant alguna de vermella; pel que sembla, és el conjunt de cases de fusta més gran i un dels més ben conservats del Bàltic.

D’entrada, sobta perquè s’enfila des de la costa uns set o vuit carrers amunt durant un parell o tres de kilòmetres. Com a barri de pescadors és immens, penses. Després sabràs que aquí hi han viscut els pescadors des de finals del segle XIV i sempre ha estat un barri pobre i modest, però que va créixer molt a les darreres dècades del segle XIX quan va arribar el tren de Sant Petersburg a la ciutat. L’estació és just a l’entrada del barri, i amb el tren van arribar també les indústries i les fàbriques que es van instal·lar arran de les vies: va caldre allotjar tota aquella immensa mà d’obra i així Kalamaja va créixer molt, però sense deixar de ser un barri obrer de cases de fusta.

Avui dia, però, el barri és ple de grans grues. Alguns carrers estan fins i tot tallats per les obres que s’hi fan. Arran de mar s’hi construeixen grans edificis de varis pisos –tot i que seguint l’estil tradicional, és veritat; als carrers de més amunt també hi ha màquines que enderroquen les cases més velles per refer-les –encara se´n veuen de molt antigues–, sovint conservant la part baixa de la façana feta d’obra. És un barri en transformació salvatge. No costa gaire d’imaginar què passa i què passarà: el fet de ser tan a prop del centre històric –amb prou feines deu o quinze minuts a peu– i a tocar de mar el converteix en un lloc privilegiat, tant per viure-hi com per l’especulació. Penses de seguida que aquí hi deu arribar el diner rus, però t’aclareixen que no, que qui està invertint aquí és sobretot capital finès –de fet, ja fa temps que Tallinn s’ha convertit en una mena d’extensió marítima de Hèlsinki, a només dues hores de ferri– perquè molts finesos malden per tenir-hi cases de segona residència que també puguin llogar als turistes quan els convingui.

Moltes d’aquestes cases de fusta tenen també amplis patis, a vegades oberts, a vegades protegits per tanques. Els cartells de les fotos –un en estonià i l’altre en finès– no parlen ni l’un ni l’altre de gossos perillosos: l’un diu “hi ha un gos al jardí” i l’altre diu “tanqueu la porta”.