Escacs i presons

Recordo –de nen–, que en un dels primers tornejos d’escacs en què vaig participar, el meu pare em va advertir sobre la força del meu rival –un veí del poble– dient-me que en sabia molt, que n’havia après molt a la presó. Jo em vaig imaginar una cel·la fosca i atapeïda de gent on uns quants presos passaven l’estona jugant a escacs els uns contra els altres. No m’equivocava de gaire, només que llavors encara no podia apreciar del tot correctament que el meu rival era un represaliat de la Guerra Civil que va ser molts anys a la presó –com tants d’altres– i que va trobar en la pràctica dels escacs una manera d’evadir-se o, en tot cas, de fer més suportable la seva situació.

Els que hàgiu visitat camps de concentració de la II Guerra Mundial, us haureu adonat que també són molts els jocs d’escacs que s’exhibeixen en els seus centres d’interpretació i museus. De vegades són jocs d’escacs normals, amb el tauler i les peces de fusta tal i com els coneixem; també hi ha força jocs en format de butxaca, més petits, més fàcils de dur a sobre i d’amagar, m’imagino. Però també abunden els jocs fets a mà, ja sigui dibuixats en cartró, paper o fusta i pintats de qualsevol manera, la qual cosa ens informa que o bé els jocs normals eren requisats si se’ls descobria als presos, o bé que la demanda de joc era prou gran com per haver de fabricar més peces i taulers. El mateix passa si visiteu museus específics sobre l’Holocaust ja sigui a Jerusalem, Amsterdam, Berlin o altres ciutats que en tinguin: mai falten jocs d’escacs provinents de tal o qual gueto o de tal o qual camp de la mort. Fins i tot llibretes amb anotacions de partides, problemes i altres activitats escaquístiques.

Amsterdam, museu jueu

L’escriptor rus Serguei Dovlàtov va fer el servei militar com a vigilant d’un camp de treball per a presos comuns el nord del Urals a mitjans dels anys seixantes. D’aquesta experiència en va néixer el seu primer i exitós recull anomenat La Zona. Apunts d’un vigilant de camp, llibre en el qual narra la dura vida tant dels presos com la dels vigilants, uns i altres provinents de tots els racons de la Unió Soviètica, els uns tancats per força i els altres obligats a fer aquesta ingrata feina. El mèrit de Dovlàtov és que fa veure al lector que tant des d’un cantó com des de l’altre del reixat, uns i altres, presos i vigilants viuen el mateix infern. Tot i que l’escriptor no menciona mai que els presos juguessin a escacs –que segur que ho feien, donat el context social i geogràfic–, sí que ens parla que una de les maneres que tenien els vigilants d’evadir-se d’aquest malson del camp era emborratxar-se i jugar a escacs tota la nit.

Un altre escriptor rus, Varlam Xalàmov, va patir en la seva pròpia carn les misèries dels camps de treball estalinistes. Xalàmov va estar un total de divuit anys tancat en camps de treball en qualitat de pres polític, la major part dels quals a la regió de la Sibèria més oriental anomenada Kolimà. D’aquesta traumàtica experiència en van néixer els Relats de Kolimà, sis volums on explica en forma de petites cròniques el dia a dia dels camps i totes les misèries, humiliacions, tortures i afusellaments massius que es van donar en aquests gulags o camps d’extermini estalinistes des de finals dels anys trenta fins a la mort de Stalin el 1953, data en la qual va ser alliberat Xalàmov, tot i que no va ser rehabilitat fins a tres anys després.

En els primers volums d’aquesta magna obra, les referències als escacs són només per dir que estaven prohibits entre els presos i que peces i taulers eren requisats sistemàticament en el moment mateix que eren detectats. També menciona que molts presos, malgrat tot, es fabricaven els seus propis jocs amb papers i cartrons i intentaven amagar-los dels vigilants, tot i que sovint hi havia registres als barracons on se’ls confiscava tot. Donada la política de terror i de misèria en què es basava la convivència en aquests camps, la delació era el nostre pa de cada dia i aquest fet feia gairebé impossible tenir un joc de peces i tauler en secret, ja que per jugar calia treure’ls a la vista i qualsevol company en podia informar als vigilants.

Tot i això, en el volum cinquè dels Relats de Kolimà, Xalàmov fa dues mencions directes als escacs. A la primera explica que, durant una de les moltes estades que va fer a l’hospital on va estar a punt de morir, a instàncies del nou cap de la Unitat d’Educació Cultural del centre, es va organitzar un torneig d’escacs pels presos ingressats; el premi eren uns escacs de butxaca. Tot i que Xalàmov va guanyar el torneig, mai va rebre el premi, que va ser lliurat al segon classificat, un antic heroi de guerra empresonat per error. Xalàmov ens diu que ja alliberat, vivint a Moscou, recorda aquesta injustícia amb el mateix grau d’indignació que li provoquen la gana i els afusellament als camps.

La segona referència és sobre un joc de peces que un doctor de Kolimà va conservar d’un pacient que va morir de gana, la manera més comuna de morir en els camps estalinistes després de l’esgotament físic pel treball a les mines i els afusellaments massius per purgues polítiques. Les peces, que Xalàmov va poder veure i tenir a les mans, eren fetes de pa i treballades com a petites escultures que representaven diferents escenes de la història de Rússia. El pres que va fer les peces es deia Kulaguin i pesava quaranta quilos quan va morir de distròfia alimentària, l’eufemisme mèdic per no dir gana. Kulaguin va fabricar els seus escacs estalviant pa de la seva ració diària segurament durant anys perquè la perfecció de les peces requeria d’un treball molt acurat durant molt de temps. La ironia de tot plegat, va explicar el metge que va conservar el joc d’escacs, és que el pres Kulaguin, que va ingressar amb un quadre irreversible, probablement hagués pogut salvar la vida si hagués començat a menjar-se les peces uns mesos abans d’arribar a l’hospital.

Berlín, camp de Sachsenhausen