Lectures de confinament (I): Olga Tokarczuk

 

enlluernament i prevenció

Estrictament, la meva primera lectura de confinament va ser Un lugar llamado Antaño d’Olga Tokarczuk que havia de tornar a la biblioteca el 18 de març i ja no hi vaig poder anar, allargant-se automàticament el venciment fins el 21 d’abril, etc.

Després d’haver estat enlluernat per Cos a finals de l’any passat, m’enfrontava ara amb el que en podríem dir la prova de la desil·lusió, o sigui allò que passa quan un llibre t’ha agradat molt i en comences un altre del mateix autor: com que les expectatives són molt altes, sovint el que arriba és un desencant. Ja tenia a casa Sobre los huesos de los muertos, l’altra traducció de Tokarczuk que es podia trobar a les llibreries, però vaig deixar passar un parell o tres de mesos prudencials intentant allargar aquest moment incòmode de decepció. Entremig –mentre l’autora anul·lava un viatge a Barcelona per parlar de la seva obra el dia 7 de març, precisament quan el virus començava a estendre’s pel nord d’Itàlia –, encara vaig tenir temps d’imprimir-me els discurs d’acceptació del Nobel, vint-i-cinc planes que es llegeixen com un conte. Finalment, em vaig decidir per Un lugar llamado Antaño i, tot just acabar-lo, va començar el confinament.

el narrador tendre

En el discurs del Nobel, l’autora polonesa desenvolupa la seva teoria de les constel·lacions: ve a dir que en una història no hi un únic punt de vista, sinó molts i que tots són igualment importants. Cal donar veu no només als personatges humans, sinó també als animals i les coses: el relat conjuntat de tots forma com una constel·lació a la ment del lector que li permet refer el sentit general de tot plegat d’una manera intuïtivament més precisa. Però per fer això cal un narrador tendre, un narrador que obri el cor a totes aquestes veus per fer-les seves i donar-los sortida en el relat. Tokarczuk diu que cal parlar en quarta persona que és el punt de vista que escau a aquest narrador: una mena d’escriptura fragmentada que transcendeixi gèneres i classificacions.

bieguni

Aquesta teoria de la quarta persona narrativa es pot resseguir clarament a la seva obra de l’any 2007 Bieguni, traduïda al català com a Cos, al castellà com a Los errantes, a l’anglès com a Flights, i a altres idiomes amb altres noms aproximatius.

D’entrada, cal dir que aquest ball de noms a l’hora de traduir el títol no és gens gratuït i respon justament a la meditada precisió de l’autora a l’hora d’anomenar els seus personatges, en qualsevol dels seus textos. Aquí, “bieguni” fa referència a una secta de l’església ortodoxa russa, la creença de la qual era que calia estar sempre en moviment per tal de no ser atrapat pel Maligne. Aquest és un dels eixos del llibre, el viatge, el nomadisme, el moviment; l’altre eix és el cos humà, explorat, sobretot, des dels gabinets de curiositats dels segles divuit i dinou, o sigui des d’una mirada allunyada de l’asèpsia de la ciència mèdica actual.

El text està format per uns quants centenars de fragments que es van teixint a la ment del lector fins a formar aquesta constel·lació que l’autora pretén oferir. Val a dir que la varietat de micro-textos fan difícil d’encasellar el text com a novel·la, assaig, llibre de viatges, recull de contes o reflexions filosòfiques, perquè hi ha una mica de tot. La sensació final en acabar el llibre és com de plenitud, en el sentit literal de la paraula, com si els trossets haguessin finalment format un tot.

un conte de fades

Si Bieguni va ser la consagració internacional de l’autora, onze anys abans un llibre seu va tenir per primera vegada un gran ressò al seu propi país. Un lugar llamado Antaño ja conté aquest aire de complexió que després serà tan evident a Cos. En el cas d’aquesta novel·la, però, l’autora no es val de l’eina de la fragmentació, sinó del recurs de la creació des de zero. Des de la primera línia inventa un món, però un món molt ben delimitat físicament –dos rius, un molí, el bosc, els pobles veïns, etc.– i històricament –d’una guerra a una altra guerra–, per tal d’encabir-hi la genealogia d’una família determinada (en alguna entrevista Tozarczuk ha dit que era la història de la seva pròpia família). Tot això en un to com de conte de fades infantil, malgrat que –tal i com passa amb els contes per a infants– el que s´hi narri sigui terrible i molts fets puguin semblar extraordinaris. Com a altres textos seus, l’elecció dels noms dels personatges no és gens casual i destil·len un estrany equilibri entre el simbolisme i la senzillesa, per exemple: Espiga, Viejo Divino o Hombre Malo. La forma de fer avançar l’acció es fa a través d’anar donant la paraula a diferents protagonistes, encapçalant el fragment amb la veu: “temps de....”, donant a entendre que és el temps que aquell parli (no només persones, sinó també plantes, coses, àngels, verges i fins i tot abstraccions!). Cal dir que l’autora supera el seu repte i aconsegueix un text màgic i tendre.

una novel·la policíaca?

Ja hem dit abans que l’autora polonesa defuig explícitament la classificació mercantilista de la literatura per gèneres. Però llavors què és Sobre los huesos de los muertos sinó una història de gènere negre amb tot els ets i uts? Literalment hi ha una sèrie d’assassinats que cal resoldre. Hi ha misteri, pistes falses i un equip d’inadaptats i ineptes –els protagonistes, clar– que seran els que en treguin l’entrellat.

Per tant, l’estructura és gairebé de ferro, clàssica. Però una vegada més, Tocarczuk crea un món tancat que simbolitza l’univers sencer: aquesta vegada el que pretén l’autora és que veiem la història des del punt de vista dels perdedors, que en aquest relat són els animals i la natura. El recurs, aquí, no és tant donar-los veu pròpia en la trama com fer-los trama mateixa, substrat sense el qual no hi comprensió del que passa.

El resultat aquí, en la meva opinió, no és tan rodó com en els dos textos anteriors que hem comentat; d’alguna manera el format policíac no deixa que el text respiri prou cap a altres direccions i el missatge ecologista i de denúncia política que se’n desprèn queda un xic difuminat un cop s’ha desvetllat el misteri. El gènere aquí pesa massa. Queden, això sí, uns personatges entranyables, i un entorn que endevinem idíl·lic.