Lectures de confinament (IV): Les dones i els contes

Després d’haver acabat el 2019 amb el bon sabor de boca que em van deixar la tercera entrega dels contes complerts de Víctor Català i l’excel·lent recull de la basca Eider Rodríguez Un cor massa gran, vaig iniciar el confinament amb ganes de llegir el segon llibre d’Elisenda Solsona que m’havien recomanat vàries persones, i també el darrer premi Mercè Rodoreda i la selecció de noves autores de l’insòlit antologades a Males Herbes. Aquests dos darrers textos me’ls vaig endur de la meva llibreria de capçalera un divendres a la tarda, sense saber que l’endemà ja no obriria per mor del coronavirus.

No-Lluna

Allò que unifica els vuit contes de Satèl·lits és la Lluna, o millor: l’absència de Lluna, la nit sense Lluna, la desaparició de la Lluna com a escenari per allò imprevisible. Aquest context, desassossegant i amenaçador, recorda poderosament la pel·lícula de Lars von Trier Melancholia, on la gent viu alterada mentre espera la col·lisió inevitable de la Terra amb un altre planeta que es va acostant. La comparació no és gens gratuïta perquè Elisenda Solsona té formació audiovisual i ella mateixa explica que les seves històries sempre solen generar-se a partir d’imatges suggeridores.

Ara bé, el llibre no és estrictament de ciència ficció sinó més aviat de trames psicològiques on, sovint, els protagonistes s’han d’enfrontar a dilemes, bifurcacions o dualitats existencials. Els “satèl·lits” del títol farien referència més aviat a aquestes parelles de personatges complementaris o contraposats que orbiten l’un al voltant de l’altre sense que puguin acabar mai de trobar-se. Tot això es complementa amb el paper simbòlic que hi juguen els animals, sovint fora de sí, com els humans, degut a un fenomen estel·lar de conseqüències imprevisibles. La combinació d’animals, humans i no-Lluna fan un còctels encisador i pertorbador a l’hora.

Dones fantàstiques

També a Males Herbes, Extraordinàries és una selecció de noves autores de l’insòlit –tal i com diu el subtítol del llibre– feta per Ricard Ruiz Garzón, concretament quinze relats corresponents a quinze dones de diferents edats, procedència i experiència literària.

Algun dels contes de l’antologia també fa referència a la Lluna amb el seu poder d’atracció tant pel bo com pel dolent. Un altre grup de relats són com una mena de reescriptura o interpretació de contes tradicionals als quals se’ls hi dóna la volta o se’ls ubica en indrets simbòlics. Hi ha altres històries que aborden l’atracció irresistible de la sexualitat que acondueix a l’abisme de la immortalitat, ja sigui via antropofàgica o a través de l’orgasme anihilador. Però el grup de treballs que a mi més m’han interessat són els que aborden distòpies –algunes amb força sentit de l’humor– des de diferents punts de vista, ja sigui des del col·lapse de la Terra, de futurs mons policials, del poder de la Natura o de societats trans-humanes.

Sobre el coratge de viure

Explica Martí Domínguez a la seva novel·la L’esperit del temps que molts soldats alemanys marxaven al front amb un llibre de Rilke al sarró: La cançó de l’amor i de la mort del corneta Christoph Rilke: no només perquè donava coratge per a la batalla sinó també perquè et donava consol davant la mort. Carlota Gurt ha titulat el seu recull guanyador del premi Mercè Rodoreda del 2019 Cavalcarem tota la nit, un vers precisament d’aquesta obra de Rilke. Ella ha explicat a les entrevistes que aquest títol era una referència a superar la por de perseguir els propis somnis, a perseverar en el camí propi encara que el preu a pagar sigui dolorós.

La foto de la portada, però, penso que fa més justícia al contingut dels contes: una dona a la corda fluixa, lluitant per mantenir un equilibri que, se’ns ve a dir al recull, és impossible. De fet, els contes són un seguit de renúncies, trencaments, separacions i estira-i-afluixa entre parelles, amb el sabor agre del fracàs. Alguns textos tenen un caràcter marcadament simbòlic, que els fa estranyament abstractes: l’aigua és un element que enllaça les històries ja sigui en forma de presa, d’humitat que degoteja, de piscina, de llac o de mar. En general, es podria dir que són uns contes amb un to malenconiós inevitable, perquè del que parlen és de la dificultat de viure i estimar sense renunciar a la pròpia llibertat. Si un no vol estar en el punt mig del pacte –aquest estrany equilibri tan a prop de la renúncia–, llavors ha de pagar el preu de la soledat i la incomprensió. El llibre ve a dir que viure és arriscar-se i que cal valor per vèncer la por a equivocar-se.