Després que,
el darrer trimestre de l’any passat, vaig dedicar-me a digerir els set textos
de Dovlàtov traduïts al català i els sis volums d’Els relats de Kolimà de Xalàmov, vaig pensar que ja era hora de
tornar a la dieta russa i treure la pols dels Platónov pendents i fer una
ullada a l’Eugeni Oneguin del
Puixkin. Per reblar el clau, a mig confinament va arribar Sant Jordi i, des de
la nostra llibreria habitual, va aparèixer –per sorpresa, entremig dels barrots
de la persiana– un llibre estrany, amb un format estrany, d’un autor estrany i
amb un contingut encara més estrany: Incidents
de Daniïl Kharms.
Fragments llancívols
Kharms va
fundar, amb d’altres escriptors, un grup d’avantguarda anomenat Oberiu (Unió de
l’Art Real) que se sol emparentar amb d’altres corrents europeus de l’època
dins de la literatura de l’absurd, tot i que té unes particularitats pròpies.
Vist retrospectivament, no se’ns pot acudir una manera més delirant d’enfrontar-se
al realisme soviètic i al terror estalinista que la creació que es desenganxa
voluntàriament de terra per agafar volada pròpia, encara que sigui amb el risc
de forçar el sentit habitual de les coses. No sé per què, però m'ha fet venir a
la ment la relació inversa entre el moviment del Realisme Visceral, que apareix
a Los detectives salvajes de Bolaño,
oposat al realisme màgic imperant llavors a les lletres llatines.
Per això,
els textos inclosos a Incidents no
són contes, ni micro-teatre, ni anècdotes ni acudits, sinó objectes llançats
directament a la nostra cara, que tant ens fan riure, com ens estaborneixen, o
ens fan tornar vermells. A l’hora de buscar referents, de seguida ens ve a la
memòria Gógol (al qual Puixkin va ajudar en els seus començaments anys enrere),
però també, mirant cap endavant, aquesta postura desafiant davant del poder ens
recorda clarament el que trenta o quaranta anys després farà Dovlàtov, un
altre gegant de Sant Petersburg com Kharms.
Una novel·la en vers
Segons
sembla, Puixkin va començar a escriure l’Eugeni Oneguin en confinament. Més
estrictament en un exili forçat al sud a què va ser condemnat per uns versos
ofensius que havia escrit. Si, tal i com dèiem, Kharms no es deixa encasellar
com a autor de relats, el mateix hauríem de dir d’aquest monument literari que,
per entendre’ns, li diem novel·la en vers, tal i com el propi autor va
proposar; però en realitat, vist des de la distància, el resultat és una
espècie d’artefacte que no està ni a prop del poema ni a prop de la prosa: la
pròpia forma dóna un ritme determinat a la història, és veritat, però a l’hora,
la barreja de personatges, registres de llenguatge, referències
metalingüístiques i metaliteràries, reflexions filosòfiques, etc. fan del
conjunt no pas una única trama –tot i que hi hagi un fil–, sinó un seguit de
reflexions sobre una forma de vida que, tot i ser-nos llunyana, encara pot
emmirallar-nos pel que fa als misteris de l’existència: amor, mort, ideals de
joventut, art, natura, pàtria, llengua...Tot això amb un to sempre burleta i
sovint arrogant que, lluny de distanciar-nos del narrador, encara ens l’acosta
més i ens el fa més atractiu.
Endevinant el futur
Si bé no hi
ha dubte que Puixkin és el fundador de la moderna llengua literària russa, cada
vegada més estudiosos, dins i fora de Rússia, comencen a estar d’acord que
Andrei Platónov està entre els més grans escriptors russos del segle vint
(juntament amb Grossman i Xalàmov, diuen). Llegint aquests dies La rasa i Djan, m’ha vingut al cap altra vegada Dovlàtov, però també Xalàmov
i Dostoievski: per què els personatges de Platónov són tan torturats i
complexes com els de Dostoievski? Què els passa a aquests russos?
A part de la
complexitat moral dels herois de Platónov –que en realitat són sempre
perdedors, en els marges dels marges–, la prosa d’aquest orfebre de la llengua
és innovadora, forçant el sentit dels mots per una banda i la gramàtica mateixa
per l’altra de tal manera que el resultat és una espècie de poètica obscura que
va directa a l’ànima, que t’atrapa per dins i ja no et deixa anar, permetent
que t’acostis a la gent que pateix com si patissis tu mateix, posseint la teva
oïda per escoltar millor els que no tenen paraula.
Vides agitades
Si la vida
de Daniïl Kharms va ser tan estranya com la seva obra, el mateix en podríem dir
de les existències de Puixkin i Platónov. Tots tres van morir relativament
joves i en circumstàncies gens habituals. Kharms amb trenta-set anys tancat a
una presó psiquiàtrica; probablement va morir de gana durant el setge de
Leningrad. Puixkin amb trenta-vuit, va morir en un duel que va mig provocar ell
mateix –episodi gairebé calcat d’Eugene
Oneguin. Platónov amb cinquanta-un, de tuberculosi, que li va encomanar el
seu propi fill quan va tornar malalt d’un camp de purga estalinista. Tots tres
van tenir vides agitades i poc convencionals: Kharms, ja ho hem dit, com a escriptor
avantguardista sense concessions en un estat on la falta d’ortodòxia era
sospitosa de traïció. Puixkin, tot i ser de família noble tenia un rebesavi
africà que havia arribat a la cort de Pere el Gran com a regal del sultà otomà
de Constantinoble. I tot i haver estat educat en francès, va triomfar ja de
jove com a poeta en llengua russa i va tenir una vida desordenada plena
d’escàndols i activisme polític. Platónov, per la seva part, va xocar també amb
les directrius del partit únic. Tot i ser un socialista convençut, aviat es va
decebre amb els mètodes estalinistes de col·lectivització, tal i com queda
reflectit a la seva obra. Això li va valdre ser censurat i que el mateix Stalin
el considerés enemic del règim, cosa que el va acabar silenciant del tot. Van arribar
a empresonar un fill seu de quinze anys a qui van acusar d’espia i terrorista i
que es va consumir en un camp de treball.
Sobre les traduccions
No cal dir
que sense les excel·lents traduccions d’aquestes obres molt pocs n'haurien
pogut gaudir plenament. Els lectors en català ens hem de felicitar de tenir en
Miquel Cabal i l’Arnau Barios treballant per acostar-nos la literatura russa
amb la cura, l’encert i la saviesa que ho estan fent (en el meu cas, fa uns
anys, Miquel Cabal em va fer descobrir Liudmila Petruixévskaia, i Arnau Barios
Maksim Óssipov, tots dos excel·lents contistes). Si bé les traduccions
de Dovlàtov, en el cas de Miquel Cabal, ja ens van semblar una feina impecable,
donada la seva dificultat per la barreja de registres i l’ús d’argot que s'hi
endevina, cal dir que amb Kharms i Platónov torna a superar el repte amb bona
nota, perquè a ningú no se li escapa que el que fan l’un i l’altre amb la llengua
russa, va més enllà d’un mer ús descriptiu, i no ha de ser gens fàcil
d’aconseguir el to –ja sigui sarcàstic o poètic– d’aquests dos forjadors de
llenguatge. En el cas d’Arnau Barios, coneixíem també la seva revisió d’Els germans Karàmazov de Dostoievski a
la traducció que Joan Sales va fer per Club Editor: cal dir que la prosa de
Dostoievski llisca força bé després d’aquesta feina feta a quatre mans, tot i
que el propi Arnau Barios ens fa saber en el pròleg que s’ha limitat només a
corregir errors i a adaptar la fonètica i alguns jocs de llenguatge,
reconeixent que Joan Sales va saber trobar els seus propis recursos i el to
adient per aconseguir una bona versió en llengua interposada. Ara bé, la feina
que ha fet amb l’Eugeni Oneguin és
veritablement un tour de force amb
tots els ets i uts. El fet de trobar el ritme i la mesura dels versos adients
per enfrontar-se a aquest repte ha fet, en la meva opinió, que la novel·la
flueixi com si hagués estat escrita en una llengua propera. Segurament estem
davant d’un d’aquells casos que caldria dir-ne una versió creativa, una
reescriptura en vers d’un text que el propi Nabókov va dir que era literalment intraduïble.
Cal dir que el resultat en val del tot la pena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada