Lectures de confinament (III): premi Òmnium

els finalistes

Quan a mitjans de desembre de l’any passat es van donar a conèixer les tres obres finalistes que optaven al premi Òmnium a la millor novel·la publicada el 2019, es va donar el cas que n’havia llegides dues i em van venien ganes de llegir-ne l’altra per tal de jugar jo mateix a jurat i veure si l’endevinava. Va passar que la novel·la en qüestió s'havia exhaurit momentàniament a la meva llibreria de capçalera i ja me’n vaig oblidar. Però quan el deu de febrer es va donar a conèixer l’obra guanyadora, ja no vaig tenir excusa perquè era justament la que no havia llegit. Un cop el llibre a casa –a la taula dels no-llegits–, va ser passat al davant per altres textos que esperaven torn des de feia més temps o, simplement, em venien més de gust de començar a llegir. Així que va venir el confinament i, finalment, vaig poder fer les meves valoracions pròpies.

expectatives

Tal i com he dit, ja havia llegit Sis nits d’agost i Canto jo i la muntanya balla. I tots dos m’havien agradat molt. Però no només això, sinó que jo ja era un fan del Jordi Lara des que vaig descobrir Una màquina d’espavilar ocells de nit i després de gaudir de debò amb els contes de Mística conilla. Per altra part, Els dics em va enlluernar i em vaig fer un tip de recomanar-lo als amics, abans que sortís la segona obra d’Irene Solà. En canvi, d’en Martí Domínguez no n'havia llegit mai res i això, juntament amb el fet de saber que el seu text era el guanyador, feia que abordés la seva lectura amb unes expectatives diferents que no pas si l’hagués llegit abans.

mètode

Tot i ser uns llibres tan diferents, curiosament tenen una metodologia coincident en la seva gènesi: tots tres parteixen d’una documentació prèvia rigorosa i exhaustiva, sense la qual la novel·la no seria possible. Per dir-ho així, totes tres coincideixen a ser ficcions molt ben documentades. En el cas de Sis nits d’agost, la cerca de documentació i testimonis està integrada en el propi text, cosa que fa avançar l’acció a la manera d’una investigació policial, permetent reconstruir a ulls del lector aquests darrers dies de Xirinacs d’una manera emocionant, tot i saber-ne el final des del principi. Irene Solà ho ha explicat a bastament en entrevistes: el seu punt de partida sempre és un projecte que comporta una investigació documental sobre un tema concret que li interessa, fase aquesta que pot durar força temps, i només quan tot el material es decanta llavors comença a escriure. En el cas de Canto jo i la muntanya balla, el tema d’investigació eren les bruixes i les dones d’aigua, i això la va portar al Pirineu. Per últim, el cas de L’esperit del temps és igualment obvi: calia seguir les passes de l’etòleg austríac Konrad Lorenz –tot i que no és esmentat ni una sola vegada en tota la novel·la– durant l’època nazi per veure com va saber nedar i guardar la roba entremig de la tempesta de dolor i mort que va ocasionar la Segona Guerra Mundial; només fent una ullada als agraïments, podem fer-nos el càrrec de la quantitat d’arxius i bibliografia que ha calgut consultar per aixecar aquesta història.

resultats

Aquestes tres peces són un exemple de quins resultats tan diferents poden arribar a produir projectes nascuts amb eines i materials similars. Naturalment, difereixen les intencions i el tipus de mirada que cadascun dels autors ha aportat a la seva temàtica concreta, el desenvolupament de la qual ha condicionat el tipus de narrador i el to general de l’obra.

En el cas de la novel·la de Jordi Lara, el to és intimista i el narrador ens acompanya, gairebé ens agafa la mà per fer-nos entrar al despatx particular del protagonista, xafardejar els seus papers, o ajeure'ns al paisatge que serà el darrer de la seva vida. Lara aconsegueix una mena de retrat moral del personatge Xirinacs, sense jutjar-lo en cap moment, però intentant comprendre’n les seves raons.

Irene Solà tria una via més poètica per desenvolupar el seu tema. En el seu cas, tot i que hi hagi una trama, la novel·la es fa de seguida coral i l’esperit holístic guanya terreny a les particularitats de cada personatge, de tal manera que la Natura parla per boca de tots. Aquest donar joc narratiu, aquest donar veu a totes les criatures permet incloure el que es veu i el que no es veu al mateix sac: vius i morts, animals, humans, muntanyes i bruixes en una visió panteista de la realitat.

La intenció de Martí Domínguez, necessitava un marc històric incontestable per tal de donar versemblança al motor de les accions dels personatges: “l’esperit del temps” com allò que justifica allò injustificable. Calia narrar la història, per tant, a la manera clàssica, seguint el curs dels esdeveniments i acostant-se al protagonista en el moment que prengués determinades decisions, i allunyant-se’n quan calia recuperar la perspectiva global de l’època. El to general, per tant, és un aconseguit equilibri entre la biografia novel·lada i la crònica històrica.

veredicte

En la meva opinió, aquest seria un cas paradigmàtic per exemplificar l’absurditat de la competició en el món de les arts. Cada obra té els seus mèrits i cadascuna aconsegueix arribar a uns llocs concrets on les altres no hi tenen accés. Cada novel·la d’aquestes tres és única en l’ús que ha fet de la informació, en com l’ha tractada i en el rendiment aconseguit. Irene Solà, per exemple, sembla menys depenent de la literalitat documental, tot i que n'ha fet un ús evident; això li permet un text que sembla de creació literària pura. El seu mèrit, clar, és que la informació prèvia no es noti. En el cas de Domínguez i Lara, la documentació ha de ser i és evident; d’altra manera es restaria versemblança als textos respectius que se sustenten en personatges concrets. L’accent de l’un i l’altre, però, recau en llocs diferents: en un cas més en l’individu i en l’altre en l’època, tot i que en ambdós relats, naturalment, individu i època fan un tot que justifica la complexitat de la narració.

Si jo hagués hagut de dictar un veredicte, hagués determinat un ex-aequo ben merescut!