Comunitats de sofriment

1.- Els gitanos: retrat de Carmen Amaya en negatiu

Fa pocs dies, el pintor Joan Pere Viladecans es queixava a la revista Cultura/s de la poca presència que ha tingut sempre a la pintura l´art del flamenc, o en altres paraules, que es poden comptar amb els dits els casos en què el duende  s´ha plasmat plàsticament de forma reeixida.
Per casualitats de la vida, en el termini de tres dies vaig tenir l’ocasió de veure una obra de teatre (Jar) i una pel·lícula (Bajarí) en tots dos casos sobre la bailaora  Carmen Amaya de la qual aquest any es compleixen els 50 anys de la seva mort i els cent del seu naixement. I curiosament en tots dos casos l´estratègia narrativa és la mateixa: fer créixer l´alçada del mite subratllant la seva absència. Ni a l´escena ni al film hi ha gairebé imatges de Carmen Amaya, un referent gitano que la majoria dels mortals només som capaços de relacionar amb la pel·lícula Los Tarantos que Rovira Beleta va rodar a mitjans dels seixanta.
En el text teatral, un ballarí que ha fet fortuna torna al barri de la infantesa –el Somorrostro- en principi per retre homenatge a la difunta Carmen Amaya però en realitat torna per enfrontar-se als dimonis de la seva condició i adonar-se que la infància no va ser el paradís que té idealitzat sinó les carències del barraquisme franquista. Al film la que torna és la néta de la germana de Carmen Amaya, ballarina també que col·laborarà, juntament amb la seva mare, amb músics locals en un espectacle d´homenatge a la gitana barcelonina.
Tots dos espectacles es poden veure també com una reflexió de la condició del gitano a la societat, vista amb ulls d´infant: la del nen que ha hagut de fugir lluny per obrir-se pas i acabar triomfant  en el ball; i la del nen a qui compren uns botins de bailaor i que mira amb admiració els artistes de la seva família.
En un moment on la Unió Europea acaba de fer un advertiment a França pel menysteniment amb què tracta els gitanos de pas pel seu territori, tots dos espectacles coincideixen a encasellar el gitano integrat en el món de la faràndula, en el cante, en el ball o en la música en general. L´imaginari dels nens no té altre horitzó que ser artista. Malgrat Carmen Amaya, no sembla que haguem anat gaire més enllà.

2.- L´immigrant: un altre Koltès, sisplau

Amb els morts de Lampedusa encara a la retina, el monòleg de La nit just abans dels boscos encara agafa un to més inquisidor. La versió que ha estrenat aquests dies l´actor Òscar Muñoz segueix una estratègia inversa de les que havíem vist fins ara: en aquest cas l´actor va a buscar els espectadors directament al carrer. Citats en una plaça de la ciutat, aquests seran abordats per un individu que els cridarà, els tocarà, insultarà, els parlarà a cau d´orella, els portarà a un carreró i finalment els farà pujar a casa seva, un racó improvisat en una fàbrica abandonada. El text de Koltès, pensat probablement per donar veu a un magribí de l´extraradi, es multiplica avui al nostre cap per acollir dins seu a qualsevol que estigui al marge del que mana l´ordre establert: sigui sense papers, sense sostre, sense feina o qualsevol altra insubmissió social, cultural o econòmica. El text de Koltès et mira als ulls i et pregunta per què tens por, de què tens por. És el mirall on ens veiem reflectits, encara, nosaltres tal com som.