Encara que a molts
els sembli mentida, alguns de nosaltres vam fer bona part de la nostra educació
sentimental amb el vinil i la cinta de cassette. Lou Reed va ser una de les
potes musicals de la meva adolescència i de les poques que van aguantar el meu
viratge cap a la música negra, sobretot el jazz.
Traient literalment
la pols dels vells LPs de Lou Reed i la Velvet Underground i repassant els
títols de les cançons m’he vist a mi mateix amb setze o disset anys intentant
esbrinar la lletra de Sweet Jane o
provant de treure els acords de Sunday
morning amb la guitarra de la meva germana i assajant de cantar-les amb el
característic recitat del novaiorquès.
Quan Lou Reed va
visitar el CCCB fa pocs anys vaig fer el tossut i no hi vaig voler anar,
incapaç de suportar com un mite de la meva joventut s’avenia a ser exhibit com
a producte cultural mediàtic al servei de la politiqueria local. Potser volia
conservar les sensacions del concert de principis dels noranta al Velòdrom d’Horta,
darrera vegada que vaig sentir una connexió directa amb el poeta de Brooklyn.
Un no sap mai per
què uns artistes ens segueixen acompanyant tota la vida i d’altres no. No gaire
anys després que escoltés una i altra vegada Rock´n roll Animal, i sense saber que acabarien sent parella, vaig entreveure
la resposta en un espectacle de Laurie Anderson anomenat Home of the Brave, on musicava uns versos de William S. Burroughs
que deien alguna cosa així: “El llenguatge és un virus que ve de l’espai… i
escoltar el teu nom és millor que veure’t la cara”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada