Fa un parell o tres d’anys, vam ser molts els
que ens vam deixar seduir per la primera pel·lícula de Mar Coll Tres dies amb la família, en aquell
doble moviment que, de vegades, té l’art de fascinar-te per un cantó i fer-te
mal per l’altre, en sentir-te massa identificat amb allò que passa a la ficció.
La segona pel·lícula de la directora catalana era esperada, per tant, amb una
certa expectació.
El film, però, tot i que contextualitzat en
una família benestant catalana convencional, indaga en aquesta ocasió cap a
altres direccions vitals. Malgrat que la pròpia autora proposa una lectura en
termes de construcció social de la identitat, és evident que l’estructura
oberta del film permet molts altres punts de vista, igualment interessants.
La primera consideració és intentar esbrinar
si la protagonista està bé o no. Dit en altres paraules: si les seqüeles de l’accident
són prou greus com per fer-li impossible la vida diària d’una manera autònoma.
Aquí hi ha la primera tensió important del film: entre la unió tancada que
proposa la família, en termes de superprotecció, i els intents que vagi
recuperant mica en mica la normalitat. La protagonista és llançada a la pel·lícula
just en aquest moment vital, oscil·lant entre germanes i marit per un cantó i
metges i feina per l’altre.
La segona tensió és el propi matrimoni. La consolidada
federació anterior –tarja compartida, feines estables, casa a l’Eixample, dona
de fer feines– veiem com va naufragant en una deriva que sembla inevitable, tot
i els esforços i bona voluntat del marit.
I el tercer pol de tensió és justament fruit
del fracàs dels dos primers. Semblaria que sense autonomia ni matrimoni, la
protagonista es deixaria caure mansament en el si de l’úter familiar primigeni.
Però aquí és on el film no és gens complaent i introdueix una amiga de la
joventut que destapa una força nova i obre noves perspectives per la
protagonista, de tal manera que finalment es reconeix com a una altra, i com a
tal, ja no li val intentar recuperar el que era, sinó obrir-se a l’abisme de la
independència. No sabem com acaba la història, però podem intuir que no gaire
bé...
El film, doncs, pot ser vist com el viacrucis
d’un estat post traumàtic o com les seqüeles d’un traumatisme sever. Però també
pot ser interpretat com un alliberament del passat amb la dolorosa construcció
d’una nova identitat que ja no té cabuda en els marcs familiars on s’havia
forjat fins ara, i que necessita altres models de convivència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada