Sobre literatura colonial

Després del continuat èxit editorial des de fa dos anys, amb desenes d´edicions i reimpressions, de la novel·la de Luz Gabás Palmeras en la nieve (Planeta 2012) –un èxit totalment insòlit tractant-se d´un text sobre Guinea Equatorial-, ara acaba de sortir en català a Proa una edició en la mateixa línia. Es tracta de Casino de Santa Isabel de Gemma Freixas, premi Roc Boronat 2013.

No sé si és correcte anomenar literatura colonial a aquests llibres, però en tot cas s´inscriuen en un subgènere literari que fa referència als records d´aquells que van anar a Guinea a treballar i en van tornar, i plasmen en els seus textos no només les seves vivències sinó també les impressions de les terres i les gents que els van servir d´acollida o companyia. Textos que es diferencien notablement d’aquells altres escrits des de la perspectiva dels militars  o religiosos, i que potser va inaugurar José Mas amb En el país de los bubis publicat en primera edició el 1920 i reeditat recentment (Ed. del Viento 2010), interessantíssim testimoni dels primers colons espanyols a Guinea a finals del segle XIX. Ara, molts d´aquests llibres no són escrits pels protagonistes directes de les històries, sinó pels seus familiars que sovint en conserven les cartes i els records explicats en família. En català també hi ha algunes novel·les colonials en aquest sentit i potser de les més reeixides siguin les de Carles Decors Al sud de Santa Isabel (Quaderns Crema 1999) i Aquell món idil·lic (Ed. 62 2007).

Tot i que el contingut de les novel·les colonials sigui un conjunt de tòpics que es van repetint de l´una a l´altra, com ara l´infantilisme o la noblesa dels indígenes, els prototips de colons aprofitats o maltractadors, però també exemplars i generosos, les relacions entre blancs i negres, l´exotisme de la sensualitat desenfrenada, els rituals, els secrets, la bruixeria, etc., també és veritat que, entre línies, sovint s´hi pot entreveure tot un món que ens mostra els costums de la Colònia, podent refer així d´alguna manera no només la psicologia i la sociologia d´aquells moments, sinó també entreveure´n l´ètica i la política.

 

En aquest sentit, Casino de Santa Isabel no aporta ni més qualitat literària ni més varietat de tòpics que altres novel·les precedents. Potser el seu interès estigui en què la intriga dels fets que s´hi narren s´emmarca entre la vigília de la Independència i la fugida dels darrers espanyols uns quants mesos més tard.

A vegades un pensa en tots aquests documents anònims, siguin cartes, postals, informes d´empresa, etc., que encara  guarden centenars de famílies que van ser a Guinea i que per desgràcia es perdran sense la possibilitat de ser usats com a matèria d´estudi de futurs investigadors i que, sens dubte, podrien ajudar a afinar molts aspectes secundaris de la colonització. Aquests arxius invisibles, aquests papers plens de vivències, emocions i segurament també de dolor i mentides són probablement la genuïna literatura colonial.