El dia 24 d´agost anem d´hora al matí cap al davant del
Centre de Convencions de Jerusalem, punt de trobada de la sortida cap a les
muntanyes del sud de Yatta amb destinació final al poblat palestí de Susiya
enclavat en una estranya situació rodejat d´assentaments jueus i una zona
d´entrenament militar just en el límit sud dels Territoris Ocupats.
Tot i arribar amb temps de sobres, ja hi ha alguns grups de
joves i parelles amb motxilles que ens anem mirant els uns als altres fins que
algú es decideix a preguntar si estem esperant per la sortida de Breaking the
Silence. La cosa té un aire com de reunió clandestina fins que arriba algú amb
unes llistes i tothom comença a identificar-se. Finalment arribarà un autocar i
unes trenta persones juntament amb dos membres de l´organització enfilarem per
la carretera número 60 cap al sud. Mentre anem avall, el nostre guia, un ex-soldat
de 28 anys ens explicarà la seva implicació amb l´O.N.G. i el seu compromís a
favor de la pau i en contra dels assentaments, tot i haver nascut i crescut en
un d´ells, en el si d´una família políticament compromesa amb el partit de l´ala
dreta Likud, i tenir germans que continuen en el moviment dels colons. També
explicarà el seu servei dins l´I.D.F. en la zona que visitarem, les seves
experiències en les primeres missions contra palestins i el reenganxament
posterior en l´exèrcit. Així mateix ens farà cinc cèntims sobre el context de
la visita. En l´actualitat ha acabat els estudis universitaris en Resolució
de Conflictes precisament amb una tesi sobre els Acords d´Oslo.
Baixem per la carretera número 60 no perquè sí, sinó perquè
aquesta ruta ressegueix l´anomenada Línia Verda, frontera simbòlica entre Israel
i els Territoris Ocupats des que va ser fixada en els acords de pau després de
la primera guerra entre països àrabs i Israel l´any 1948 i que també parteix
Jerusalem per la meitat. Posteriorment, durant la Guerra dels Sis Dies l´any
1967, Israel va ocupar aquests territoris –anomenats també en anglès West Bank- i la resolució
242 de la O.N.U., mai acceptada per Israel, va instar a retirar l´exèrcit
israelià novament fora de la Línia Verda. Finalment, en els Acords d´Oslo entre
israelians i palestins de principis dels anys noranta, es va tornar a apel·lar
a la Línia Verda com a frontera legítima entre Israel i Palestina.
A dia d´avui, l´exèrcit israelià continua ocupant tot aquest
territori i la Línia Verda queda força delimitada per un parell d´aspectes ben
visibles des de la carretera. Per un cantó el Mur de ciment aixecat després de
la segona intifada cap al 2004, que anem deixant a la nostra esquerra mentre
anem baixant i que ja més cap al sud es transformarà en tanca metàl·lica i
barrera de punxes. I per l´altre, la multitud d´assentaments jueus dins el
territori palestí, d´alguna manera resseguint la Línia Verda, com si fos una
segona frontera de colons. A la pràctica, aquesta xarxa d´assentaments arran de
carretera són una forma de control i contenció de la població palestina perquè
comporten alhora la presència obligatòria de l´exèrcit per protegir-los,
carreteres d´ús exclusiu i llocs de control a les cruïlles, a més de patrulles
circulant contínuament amunt i avall –l´anomenada tàctica militar de "Fer Notar
La Nostra Presencia".
Fem una primera aturada en un d´aquests assentaments,
bastant gran, on viuen desenes de milers de colons, la majoria d´origen rus,
però també anglesos i americans. És des d´organitzacions d´Estats Units des
d´on es finança el gruix d´aquestes construccions il·legals amb el consentiment
de facto del govern israelià. L´assentament té tot el perímetre tancat i
vigilat i a l´accés per carretera hi ha un check point on cal aturar-se.
Curiosament no són els soldats qui decideixen si passem o no sinó l´anomenat
consell de seguretat dels colons, l´autoritat dels quals dins dels assentaments
està per sobre de l´exèrcit, que es limita a protegir-los. Passem sense
problemes i fem una volta per la petita ciutat, amb els seus parcs, escoles,
centres socials i sanitaris, etc. Avui no hi ha hagut problemes aquí, però en
el tour anterior de Breaking the Silence, pocs dies abans d´aquest, en
l´aturada a l´assentament de Mitzpe Yair, els colons van fer posar un nen sota
les rodes de l´autocar per evitar que el viatge prosseguís, per increïble que
sembli.
La següent aturada la farem ja en el límit més meridional
del West Bank. Pujarem a un turó davant l´anomenada Lucifer Farm, el lloc més alt arran del desert del
Negev des d´on es pot contemplar tota la zona i fer-se una idea general de la
situació. Com que aquí les fronteres marcades per la Línia Verda han estat
retocades per annexionar-se els punts més alts, ens tocarà passar un altre
check point com si entréssim a Israel una altra vegada. Els soldats aturaran
l´autocar en un lateral, pujaran i demanaran uns quants passaports a l´atzar
mentre a baix serem testimonis d´una agra discussió entre el nostre guia i els
responsables del control que durarà molts minuts, amb innumerables trucades de telèfon
amunt i avall, que finalment s´acabarà quan el conductor –i únic
sospitós, pel que sembla- accedeixi a passar per l´arc de reconeixement de
metalls per assegurar que no porta armes.
Des de dalt se´ns explicarà per exemple l´estratègia dels
colons per apropiar-se dels camp de cultiu dels palestins i dels seus pous
d´aigua, a base de construir uns murs baixos de pedra en principi com a
seguretat, però també per encerclar de facto les terres, col·locant bidons de
metall escampats arreu com si allà si estigués fent alguna cosa –en realitat
són camps erms- per emparar-se en una antiga llei otomana que diu que si algú pot demostrar
que ha cultivat un camp durant cinc anys llavors legalment és seu.
Des de dalt també es poden veure les carreteres d´ús
exclusiu que porten als diferents assentaments de la zona amb els
respectius check points. I mirant cap a l´altra banda, una zona d´entrenament
militar de vàries desenes de quilòmetres quadrats amb la particularitat que han
encerclat una desena de poblets palestins que, pel que sembla, els soldats fan
servir per entrenar-se en tècniques d´identificació i detenció de persones, i en
les d´assaltar i registrar habitatges.
Quan tornem a la carretera passarem arran dels assentaments
de Ma´on i de Carmel, davant del qual el nostre guia recordarà la paradoxa de
ser enviat allà per protegir els colons i haver de protegir finalment els nens
palestins del poblat proper d´Al Faqr perquè el camí que feien a peu cap a
l´escola passava per sota de l´assentament des d´on se´ls tiraven pedres i van
acabar havent de fer un comboi de protecció diari a l´entrada i a la sortida de
l´escola.
Finalment arribarem a la zona de Susiya, una sèrie de petits
campaments palestins rodejats per una anomenada zona de seguretat especial pel
fet que a un cantó hi tenen un assentament, a l´altre una zona arqueològica i a
l´altre la zona d´entrenament militar. La història de Susiya és particularment
crua perquè des de l´any 1986 que els van fer marxar per primera vegada fins
avui dia, tres vegades han hagut de marxar els seus habitants i tres vegades
més han tornat a establir-se al mateix lloc emparats per sentències favorables
dels jutjats israelians. El problema és que mentrestant els han estat demolides
les cases, els pous d´aigua han estat reomplerts de runa i enverinats i fins i
tot les coves on guardaven el bestiar han sigut ensorrades. Ara la gent viu aquí
en tendes, roulottes i barraques d´autoconstrucció, amb el bestiar campant al
seu aire.
Mentre vam fer un passeig veient i fotografiant tota aquesta desfeta,
l´altre ex-soldat que ens acompanyava, també un jove de 28 anys que fins
llavors no havia obert la boca, va explicar la seva experiència allà, a l´altra
costat de la vall on hi ha l´assentament de colons, descrivint el mecanisme de
funcionament de les patrulles de soldats al servei dels colons, fins al punt,
per exemple, de cobrir, de nit, els escamots de colons que arribaven fins al poblat
per malmetre els pous o robar animals. Ara mateix la vida a Susiya és una
espècie de lluita per la supervivència, perquè si marxen els colons es quedaran
les seves terres i si es queden estan condemnats a viure en la precarietat
constant perquè totes les autoconstruccions que han fet han sigut denunciades
com a il·legals –inclosos els dipòsits d´aigua, els habitatges i les latrines-
i tenen totes una ordre de demolició pendent. Malgrat tot resisteixen i per
exemple el dia que hi vam ser hi havia també un grupet de cooperants
internacionals per posar en marxa l´escola novament.
 |
| Susiya tal i com viuen avui dia |
 |
| Restes de cases enderrocades a Susiya |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada