Faceblindness

Beirut

Fa poc, estant a la feina, una persona va preguntar per mi. Quan vam ser cara a cara em va dir “No te´n recordes de mi?” i jo me´l vaig mirar bé i vaig contestar “Em sap greu, però no”, tot i que la cara em sonava lleugerament. Llavors, per l´edat que tenia, vaig dir “Vam anar a cole junts?”, sense precisar encara si fos a primària o a secundària. “Sí”. Em va dir el seu nom i el seu cognom i va tornar a repetir “No te´n recordes?”. Vaig fer que no amb el cap i, a manera de disculpa, vaig afegir “És clar que han passat quaranta-cinc anys, no?”. Encara va insistir anomenant amics comuns i situacions en les quals havíem participat junts. Jo vaig recordar els noms i les cares dels altres i les situacions que havíem compartit, però no la seva.

Hi ha un desordre cognitiu anomenat prosopagnòsia consistent en la incapacitat per reconèixer cares. Es pot patir en diferents graus, i els que el tenen en grau extrem no reconeixen ni la seva pròpia cara. Per identificar familiars i amics s´han de basar en altres trets que no siguin els facials, ja sigui la roba, la forma de caminar o la veu. La seva vida és un cúmul de desorientació, dubtes i malentesos perquè mai estan segurs del tot si coneixen o no la persona que tenen al davant.

Quan el company d´institut va començar a anomenar les activitats que jo feia llavors a l´escola perquè quedés clar que ell sí que es recordava de mi, a mi se´m van aparèixer ben clares les faccions del professor de matemàtiques, a qui tothom temia per exigent: la cara ampla, galtifuda, el bigoti poblat, la mirada penetrant. Un excel·lent professor que em va inculcar el rigor, l´esforç i l´amor per les coses complexes.